El pa i la gana

Celebrem Sant Jordi com a éssers pensants, afamats de cultura, i, entre totes les veus, triem-ne solament aquella que percebrem rica i intel·ligent

Fixem-nos en el pa. Llavor, primer, que el pagès sembra i cultiva; blat, després, que cent pluges vivifiquen i que mil sols acaronen; cereal, a la fi –farina, doncs– que el forner pasta i enforna; ancestral i aromàtica fogassa en definitiva que la taula daura i la vida alimenta.

Centrem-nos ara en el que sentim: som, des del bressol, nadons, que cent manyagueries del pare i de la mare, primer, i mil escomeses de la vida després cultiven i pasten i enfornen fins que, un dia, finalment adults, som servits a la vida com a éssers socials, més o menys insegurs, més o menys distants, més o menys empàtics... Però, sempre, humans, molt humans.

Reflexionem, després, en el que pensem, i, per damunt de tot, en el que ens ho permet: la paraula –aquest do preciós que ens dona la vida. Perquè ella és la vívida llavor que dins nostre fructifica i que ens fa conscients, i perquè ella i només ella és l’única facultat que possibilita que el propi raciocini creixi i maduri.

Dit d’una altra manera, perquè solament ella és la que, cultivada, haurà de permetre que cent idees alienes alimentin les nostres i que, amb el nostre, hi puguem confrontar mil pensaments d’altri per racionalment discernir-los i íntimament dialogar-hi.

Llavors, havent-hi reflexionat, feliços ens n’adonem que, gràcies als nous, hem pogut pastar més i millor el propi pensar; després, que, aleshores, ja podem enfornar les noves idees que hi haurem modelat. Fins que, finalment, constatem exultants que ja podem fins i tot graciosament servir-les a qui se’n vulgui nodrir.

Tot plegat perquè aquesta vida que ens ha estat donada no és sinó un ens necessitat d’aliment, i així ho manifesta la gana que ens esperona a nodrir-nos. Gana de pa, sí, però també de pensament. I qui diu de pensament, diu de cultura.

Perquè la gana que ens farà ser el que som, la gana que ens mou a alimentar-nos, la que ens farà créixer i evolucionar cap a éssers plens i saludables no és tan sols física, sinó que és, també, apetit cultural.

Imaginem que, un dia, ens arriba un pa sense sal, un pa insípid, un pa que ens alimenta sí, però que ni ens complau ni ens deixa petja saborosa, un pa, en fi, que mai no recordarem haver menjat.

Imaginem, després, que el pa que tenim a taula és de pagès, un pa tou, fragant, un pa acabat de sortir del forn, un pa calent que obre la gana només de sentir-ne la flaire, un pa, en fi, dels que demanen a crits oli d’oliva verge per ser amanit i degustat amb tot el sabor de la terra que l’ha vist créixer.

El primer pa, l’insuls, vindria a ser com aquell llibre farcit de pàgines i pàgines sense ni suc ni bruc, un volum que ens arriba atapeït de paraules buides, una lectura en definitiva, ful, una obra, en fi, que no ens aporta res de nou, que no ens interpel·la, que no dialoga amb el nostre pensar, que no ens fa créixer intel·lectualment, un treball, finalment, que no ateny aquelles manifestacions alienes que, si són universals del pensament i del sentir, ens faran ser homes entre els homes i fills del nostre temps.

El segon pa, en canvi, el saborós, seria, no cal dir-ho, aquella lectura que ens deixarà una petja inesborrable perquè ens nodrirà la ment i ens obrirà a la vida lúcida, a la sola intel·ligència que ens permetrà saber què som i qui som.

Per això, doncs, celebrem Sant Jordi com a éssers pensants, afamats de cultura, i, entre totes les veus, triem-ne solament aquella que percebrem rica i intel·ligent.