La Festa Major de Vilafranca: evolucionar sense desnaturalitzar

La processó de Sant Fèlix. Foto: Sergi Torrents.

Ja tenim a tocar la nostra festa major, coneguda popularment com «la més típica».

Diuen que aquest sobrenom es deu al fet que, des del segle XVIII, la festa manté una estructura similar que inclou actes religiosos i populars que omplen els carrers i places de la nostra vila.

Aquesta similitud mantinguda pot provocar un comentari crític en el sentit que «sempre és el mateix», però el fet de poder gaudir d’aquesta continuïtat històrica amb actes tradicionals, rics en balls, castells, cercaviles i processons, també és motiu d’orgull.

Ara bé, ha de ser un orgull sa, no pas vanitós. Un orgull en forma d’agraïment a les generacions que ens han precedit, de sort de poder-ho viure i també d’un repte per tal que no es perdi.

Precisament sobre aquest darrer punt voldria reflexionar en aquest article.

Seguir mantenint una estructura similar per tal que no es perdi «la més típica» no ha d’impedir evolucionar. La festa major no és ni ha de ser aliena als canvis culturals propis de cada època. Es pot evolucionar, sobretot per millorar, i adaptar-se als nous temps sense perdre la identitat.

Fixem-nos en la diada castellera de Sant Fèlix. Ha tingut canvis, sobretot en tema d’horaris, però han estat per millorar i, en tot cas, això no ha fet perdre l’essència de la diada.

I així, cada any s’hi fan els millors castells, per bé que no són sempre els mateixos. Estructura similar, tot i que no exactament igual: això és «la més típica».

El repte que tenim, doncs, és evolucionar sense desnaturalitzar. I és que desnaturalitzar ja suposa arrencar l’essència per convertir-ho en una cosa ben diferent.

La nostra festa ha de seguir mantenint certa similitud, amb actes religiosos i populars.

Aquest és l’origen de la nostra festa major, tal com l’entenem, i ja sabem que qui perd els orígens perd la identitat.

Un exemple d’això pot ser la processó de Sant Fèlix.

És una processó amb la imatge d’un sant. Per definició, consisteix en una desfilada solemne i ordenada en què un grup de fidels recorre els carrers d’un lloc a un altre com a mostra pública de la seva fe.

És així a Vilafranca?

Si mirem al passat, és evident que hi trobarem canvis fruit de la societat de cada època.

No obstant això, en els darrers anys he constatat un canvi que pot desnaturalitzar, en certa manera, la processó.

Seguint el fil de la definició, el moment del pas del sant hauria d’anar acompanyat de certa solemnitat, tot generant respecte en general i devoció en particular.

La Moixiganga, sens dubte, hi ajuda i n’és una peça fonamental.

En canvi, sóc més crític amb part del seguici i amb la banda que acompanya el sant en els darrers anys. Si el pas del sant el convertim en una mena de «patxanga», sovint acompanyada del crit de «eh, eh» del Paquito Chocolatero... on queda el moment per al recolliment i la devoció amb la imatge del nostre patró?

Certament, no és exclusiu de Vilafranca; passa en altres poblacions (fins i tot en alguna processó s’ha acompanyat el sant amb el «Puede ser mi gran noche» de Raphael). Però això no em serveix de consol ni hauria de ser el model a seguir.

I no m’escandalitzo, que quedi clar. És tan sols una reflexió serena que faig: queda lloc per a la devoció?

Tampoc crec que s’hi hagi d’anar amb cara de funeral. Ni tan sols per un suposat catolicisme que així ho prediqui. Afortunadament, tenim figures com el papa Pau VI i el papa Francesc afirmant que els cristians no poden anar amb cara de funeral.

I és que la solemnitat no ha de ser sinònim de tristesa i amargor. Es tracta de procurar un ambient que convidi a la transcendència. La disbauxa i la solemnitat poden i han de conviure en la processó, però cada cosa al seu lloc.

Seguir mantenint aquest equilibri entre el fet religiós i el secular és un repte, i el respecte mutu és la pedra angular de tot plegat.

Si ho fem així, no desnaturalitzem la processó i conservem la tradició que ens fa sentir l’orgull de la nostra festa.

Aquesta reflexió sobre la processó val per a tota la festa.

La festa major és disbauxa? Sí, però no només això. És festa i gresca, però també devoció i tradició.

Així, la novena és, fonamentalment, un acte religiós. És clar que ha evolucionat, i s’hi pot anar essent creient o no; afortunadament, a la basílica s’hi acull tothom i és bonic que ens hi apleguem, però mantenint el respecte mínim que el moment demana.

I l’edifici on es fa la novena és un preciós temple catòlic que ha esdevingut tot un símbol per a tota la vila, però cal no oblidar què és en essència i respectar la imatge fonamental que ha de transmetre com a tal.

I el nom de l’històric carrer que connecta la Basílica amb la plaça de la Vila és i ha de seguir sent el de Santa Maria, també per la festa major.

I el pregó és, bàsicament, un text per parlar de Vilafranca i la seva festa major (sembla que hauria de ser obvi, això). És clar que cadascú hi pot aportar el seu toc personal; aquesta és la gràcia. Però si el pregó es converteix, com ha passat algun any, en una mena de míting polític, on queda la raó principal que el justifica?

I així podria seguir, tot i que no faria cap gran descobriment, ja que, al cap i a la fi, és de sentit comú, però en els darrers anys tinc la sensació que, a vegades, falta una mica aquest sentit.

Pel bé de la nostra festa, que estimo tant com a vilafranquí, espero que es millori tot el que es pugui, però que no es desvirtuï. Evolucionar sense desnaturalitzar.

Que Sant Fèlix ens ajudi a ser-ne conscients.

Gràcies per la vostra lectura i bona Festa Major!