La crueltat: la guerra mata la innocència

MARC ALEU, Els vençuts, 1956. Oli sobre tela. Museu Nacional d'Art de Catalunya.

El Pau no la farà mai, la primera comunió. Ell seria aquell nen que sempre jugava. A fet i amagar, jugava. Amb el germà gran, jugava, que ell parava: un i dos i tres... Perquè aquí no el trobaria, l’Isidre, sota del carro no el veuria, que el tapen les rodes i les bales de palla i...

Però, de sobte, bouum, la bomba, la maleïda bomba... I ja tot vola pels aires, tot: carro i rodes i bales i palla, tot... I la mare, també la mare... I no, el Pau, no, que ell queda sa i estalvi, queda, que el carro l’ha protegit, al Pau. Però, ai! de sobte —sempre de sobte— des del cel totpoderós, arrancada de l’eix que volava, vet aquí una roda infame que cau, una falç sense tall que cau i cau, una dalla assassina que es deleix per segar i que rabent i de cantell, despietada i ferotge s’acarnissa contra el nen i l’esclafa i el rebenta, al Pau, que ha sortit de sota el carro, el Pau, que no l’ha vist venir, la mort, que ni sap què és, la mort, però que mort es desploma, sobre la mare es desploma i ja per sempre s’hi allita, el Pau, sobre la mare morta s’allita, el Pau, que ja per sempre s’hi allita...

I el pare... Esberlat pel tall roent del dolor, segat pel mig. El pare, que plora i crida i es desespera i abraça fort l’Isisre perquè se sap impotent, cruixit per sempre, escapçat. El pare, que estira el coll

i que clama a un cel immisericorde. El pare, que plora i que pregunta per què, per què...

Era pagès, el pare, un home de bé, era. Un bon home que es guanyava el pa i que alimentava la família. Una bona persona, era, el pare.. Que feia el que manaven els temps: treballar la terra, treure’n els fruits, fer créixer els fills...

L’escena, un udol permanent. Les formes i els colors, salvatges, inconcebibles... com la mort d’un infant.