L'obscuritat: entre la catedral dels pobres i la processó de Corpus

JOAQUIM MIR, La catedral dels pobres, 1898. Oli sobre tela. (Museu Nacional d'Art de Catalunya)

Al davant, la foscor –i l’home. Al fons, la llum –i el bastiment d’una seu que ha de consolar els creients. Però els mendicants li donen l’esquena: els tenalla la pobresa, i no tenen altra vida sinó la de subsistir. El pare, una pregunta sense resposta. La mare, trista, plany la misèria que se li ha adormit a la falda, mentre que l’altra, plorosa als seus peus, s’ha vestit de blanc –com per a una comunió que mai no farà.

A l’escalinata, sedes i tuls, organdís blanquíssims, rosaris de nacre... Són les combregants de Santa Maria del Mar, que anuncien la glòria del Corpus quan la primavera daura la plaça –i els domassos i els penons, els estendards.

RAMON CASAS, Corpus. Sortida de la processó de l’església de Santa Maria c.1896-1898. Oli sobre tela. (Museu Nacional d'Art de Catalunya)

Dintre de poc, quan les campanes proclamin que la Glòria Cel·estial al surt de l’església, la llum d’aquesta tarda encegarà l’or de la Custòdia que la vesteix. Mentrestant, els ornaments dels sacerdots, els emblemes, brillen rutilants i encisen els escolans i els diaques, els prohoms i els jutges, els consellers... I a tota la bona gent expectant i benefactora, a la bigarrada munió de devots de missa dominical i plat a taula –artesans i botiguers, dependents i menestrals–, a tots els qui esperen –avui, la processó, demà, la salvació de les ànimes.

Poc després, pels carrers, el Cos de Crist sota pal·li desfilarà sobre pètals a milers blancs, grocs, violats... Teixeixen els tapissos del Corpus, que endiumengen els paviments amb mil colors i cent perfums –com el de mel de la ginesta, que repta per les voreres, s’adossa a les façanes, s’escola dins les cases...

Precediran el Santíssim dues ordenades files de practicants que no saben que avui els esventrarà una bomba diabòlica que explotarà cruenta al bell mig de la processó i que trossejarà i matarà nens i homes i dones i nens –i nens– que es desplomaran sobre les catifes flors xisclant i udolant de mort i de dolor mentre les ensangonen a vessar amb un doll de vida morta que s’endurà pètals i perfums fins a les clavegueres de l’odi.

Eren fidels, eren semblants –en la moral, en el benestar–, i, com cada dijous de Corpus, la severa façana de l’església els havia enlairat en la fe mentre els acollia la serena harmonia de la plaça. Però, aquella tarda, l’anarquisme els va capolar la complaença en què vivien, i els va llençar al buit del més enllà. Abans d’hora i per sempre.

Als pobres, en canvi, no els acull cap plaça, cap façana. Tampoc no els ha esberlat cap bomba, sinó la de la pobresa en què viuen d’ençà del dia en què van néixer. Perquè a la família que demana només l’aixopluga la desolació de l’erm i, al lluny, unes parets sense sostre que un dia s’ompliran de creients als qui demanaran almoina.

Saben, però no per què, que a ells se’ls ha castigat a existir sense ser, com a les pedres que els envolten: a elles, el carretó del paleta les ha abocat al terra sense miraments i les ha deixat a sol i serena, silents, sense vida, i, per insignificants, invisibles a les mirades de tothom que hi passi a tocar.

Fins que algun dia, aviat, un altre paleta les estellarà a cops de mall perquè les voldrà trossejades per enfortir l’argamassa d’algun mur d’aquesta església que ha d’aplegar la fe i l’esperança dels creients.

Però les pedres, com els pobres, continuaran sense vida i fixades en el temps pel segles dels segles.