Carme Via: "L'emoció de la Festa Major la fem entre tots"

Vilafranquina. Directora durant més de vint anys i mestra de l’escola Sant Elies, va ser pregonera de la més típica el 1994. Amb ella conversem de la vila d’abans, de la seva llarga trajectòria en l’àmbit educatiu i de la seva afició pel teatre.

Carme Via al despatx de casa seva. Foto: L'Espurna.

Com era la petita Carme Via? Vaig néixer a Vilafranca, a la rambla de Nostra Senyora, al costat del Casal i a sobre la casa de les germanes Trens, que tenien una pastisseria. Des del balcó podia contemplar moltes coses. Recordo, per exemple, els fanals de gas: venia un senyor de l’Ajuntament, els encenia al vespre i els apagava l’endemà. Eren molt macos. També recordo els soldats de la caserna, a la plaça que ara és la plaça Penedès, passejant per la Rambla i anant darrere les noies. Quan tocava el toc de queda, es quedaven quiets, i jo ho mirava des del balcó.

Vas passar un temps a Barcelona, però...

Sí, tota la vida he estat a Vilafranca, excepte sis anys que vaig ser a Barcelona estudiant a la universitat. A la vila no hi havia cap centre on fer el Batxillerat superior, i l’única escola que el feia, Sant Ramon, era només per a nois. Amb una amiga vam anar estudiant a casa. Ens deixaven llibres i anàvem dos o tres dies per setmana a casa del senyor Sabaté Mill, que ens feia classe.

Quan tornes a Vilafranca, com comença la teva trajectòria com a docent? Vaig començar a diverses escoles, al Sant Ramon i al Santa Anna (ara Sant Josep) i finalment em vaig quedar amb Sant Elies. Sempre vaig intentar transmetre l’afició pel teatre i la literatura, i molts alumnes m’ho han anat recordant amb el pas dels anys. I com arribes a ser directora?

Les monges vedruna van anar a la baixa amb el pas dels anys, i es va decidir que els professors d’aleshores votéssim per escollir la persona més indicada per ser la primera directora seglar del centre. En un claustre ens van fer votar i vaig sortir escollida. Havia de ser directora per quatre anys i n’hi vaig estar gairebé vint. 

Evidentment, amb molta feina…

Sí, ho vaig haver de compaginar tot plegat amb la meva vida familiar, però també va ser molt satisfactori. Al cap i a la fi, pensava que, si havia estudiat, que servís per alguna cosa.

Anem a les teves aficions. El teatre n’és una.

Tot neix de ben jove, a l’escola i a l’Acció Catòlica, fent Pastorets i altres representacions. Més endavant vam fer teatre llegit, obres d’autors estrangers, i també vam participar en projectes culturals. Sempre m’ha apassionat. Una altra és la Festa Major. T’agradava ja des de petita?

Sí, moltíssim. Des del balcó veia com, pels volts de Festa Major, a la desapareguda capella de Sant Magí es preparava la novena en honor al sant. Es posaven branques, es decorava l’espai i al forn del costat venien els “pets de monja” i es donava l’aigua miraculosa.

Una novena prèvia a la de sant Fèlix, doncs… Sí, tot el que es feia a la capella els voltants del 19 d’agost, diada de sant Magí, ja era un anunci del que vindria a finals d’agost i m’agradava molt.

Aquesta capella era a la rambla de Nostra Senyora de Vilafranca, on tu vas néixer. Com era ara fa 70 anys?

Allà passava tot. Recordo quan va arribar la Mare de Déu de Fàtima, amb una processó que passava per davant de casa i vam guarnir el balcó. També hi havia el senyor Fabregat, que feia els bans de l’Ajuntament: tocava una trompeta i anunciava les coses. Eren altres temps.

Tornem a la Festa Major. Què suposa per tu? Per mi és molt especial i, sobretot, molt emotiva. Recordo especialment les matinades dels dies 30 i 31 quan era més jove, que passaven uns quants grallers amb quatre o cinc persones al darrere. Res a veure amb ara.

Com l’has anat vivint amb el pas dels anys?

Tot ha anat canviant. De petita, els meus pares em portaven a veure el drac. De fet, recordo que em deien: “nena, fes el drac”, i jo el feia. Després ho vaig viure com a adolescent, amb els amics, anant d’un lloc a l’altre. Recordo aquells anys de voltar amunt i avall, i especialment d’anar a veure els castells des de Cal Pallarola, o de participar en balls. Més endavant, ja com a mare, també ho vaig viure amb els meus fills. Els ho vaig ensenyar i ho vam compartir plegats. 

El 1976, el teu home va ser administrador.

Sí, l’Antoni Comas. Juntament amb en Josep Just i en Josep Castells, van ser administradors en un moment delicat, just l’any després de la mort de Franco. Hi havia molta presència de policia i Guàrdia Civil, i es van viure situacions tenses, com quan no van deixar entrar el pregoner a l’Ajuntament.

La festa de fa anys també incloïa cinema.

Molt! Hi havia el Majestic o el Casal que per Festa Major feien les pel·lícules bones de l’any. Anar al cinema amb una bossa de cacauets era tot un acte. Vas ser pregonera el 1994. Com t’ho van proposar?

Un vespre em van cridar a l’Ajuntament per una reunió, em vaig trobar els cinc administradors i m’ho van proposar. No m’ho esperava gens, però vaig acceptar.

T’havies imaginat mai que arribaria la proposta?

No, però la vida dona moltes voltes amb el pas dels anys. Ara, per exemple, ja soc gran i em canso més, i per tant segueixo la majoria de la festa des de casa, sobretot a través de la televisió. Va ser un pregó molt emotiu. Vaig transmetre que, per a mi, hi ha tres moments clau a cada Festa Major: les matinades, l’entrada de Sant Fèlix i els castells. Volia transmetre emoció i vivència, i ho vaig transmetre en algunes fases.

És Vilafranca, la seva gent i els qui s'hi identifiquen, la que fa la festa, la que viu la festa, la que sent la festa. És el cor de Vilafranca el que, a partir d'ara, batega cada vegada amb més força fins a arribar a esclatar demà, a les dotze en punt del migdia, en un gran repic de campanes i en una fortíssima tronada!

Ja han passat més de 30 anys des d’aquell 28 d’agost. Com el recordes? Amb satisfacció. Encara hi ha gent que me’n parla. Si hagués de canviar alguna cosa, potser m’hauria agradat afegir alguna música de gralla quan relatava algun moment. Però en aquella època els pregons no incorporaven encara cap element a banda de recitar un text, així que no m’hi vaig atrevir.

Va anar tot molt lligat als batecs del cor.

El que sento avui és el mateix que he sentit sempre. Per això vaig triar aquesta temàtica, perquè crec que reflecteix molt bé aquesta emoció i el fet que la festa la fem entre tots. No vaig voler parlar de política, i, en canvi, vaig voler recordar persones que havien estat molt importants per a la festa i que ens havien deixat, com el senyor Parrilla, policia municipal molt implicat, així com en Jaume Casanova i l’Antoni Massanell. Al final, el meu pregó va ser i continua sent un recull dels meus sentiments, dels que he tingut sempre i que encara conservo. I espero continuar-los sentint mentre hi sigui.