Joan Raventós: "Per fer el meu pregó, m'he rellegit tots els anteriors"
- Redacció
- Jul 28
- 12 min de lectura
El periodista Joan Raventós és el pregoner de la Festa Major de Vilafranca 2026. Actual presentador del TN Cap de Setmana de TV3, explica el repte de parlar davant d'una plaça plena i el desafiament d'escriure un pregó.
Com recordes el moment en què els administradors et van proposar ser pregoner?
Em van ensarronar completament. Em van citar al seu local i jo estava convençut que m'explicarien una proposta relacionada amb la gala dels patrocinadors de la Festa Major. M'anaven detallant com volien renovar aquell acte, quin format tindria i quin paper hi podria tenir jo.
Els anava fent preguntes amb tota naturalitat, fins que, de cop, el Carles Mata va fer una pausa i tots cinc administradors, alhora, em van dir: «Hem pensat que siguis el nostre pregoner».
Vaig quedar completament desconcertat. Durant uns segons ni tan sols sabia si ho havia sentit bé. Em va sorprendre molt perquè la conversa havia anat tota l'estona en una altra direcció i no m'ho esperava gens. Vaig necessitar uns instants per assimilar què m'estaven demanant.
La resposta va ser immediata?
Vaig dir que sí gairebé sense pensar. De fet, després la Susanna, administradora, em va dir que m'ho podia rumiar uns dies, perquè, si finalment deia que no, encara tindrien temps de buscar una altra persona. Però els vaig tornar a respondre que sí.
Amb el pas dels dies he pensat moltes vegades que, si hagués marxat cap a casa a reflexionar-hi tranquil·lament, probablement hauria acabat dient que no. Només sortir de la reunió vaig començar a ser conscient de la feina que comportava escriure un pregó. Tot i així, encara no era conscient de la dimensió real del repte.
En algun moment t'havies imaginat fent el pregó?
La veritat és que no. Sí que és cert que molta gent m'ho havia dit al llarg dels anys. Sovint em comentaven que algun dia em tocaria a mi, i també sabia que el meu nom havia aparegut en alguna administració anterior. Però una cosa és que t'ho diguin els altres i una altra és pensar que acabarà passant.
Quan em van citar per parlar de la gala dels patrocinadors no vaig sospitar absolutament res. Després, quan es va fer públic, hi havia molta gent que em deia: «Jo ja ho sabia». Jo no.
També és veritat que, si em poso a la pell dels altres, puc entendre que algú pensi en mi. Al final soc una persona coneguda, estimo la Festa Major i sempre he tingut una vinculació molt forta amb Vilafranca. Però jo em sento exactament igual que qualsevol altre vilafranquí. Mai no he pensat que hagués de ser jo.
Com està sent escriure el pregó?
Molt més difícil del que m'imaginava. Molta gent em diu que, com que soc periodista, escriure un pregó deu ser fàcil. Però és justament al contrari. Escriure una notícia no té res a veure amb escriure un pregó.
Una notícia exigeix síntesi, rapidesa i explicar uns fets. Un pregó és una altra cosa. És un relat de les teves vivències, de la teva manera d'entendre la Festa Major, de la ciutat i també del moment vital en què et trobes. Aquí no has de decidir quina informació és més important, sinó quines emocions expliques i quines deixes fora.
Ara mateix ja tinc el pregó estructurat, però continuo polint-lo. Hi ha fragments sencers que he eliminat, idees noves que han anat apareixent i moltes altres que he anat remodelant. És un text que he anat treballant molt més del que havia fet mai amb qualsevol altra peça escrita.
Hi haurà lloc per a l'espectacle o has volgut fer un pregó més clàssic?
És una pregunta que m'han fet moltes vegades aquests mesos i l'entenc perfectament, perquè els pregons han anat evolucionant. Si mires enrere, sobretot des de finals dels anys noranta, cada vegada han anat incorporant més elements escènics. Recordo especialment el pregó de Fulgenci Mestres el 1999, que va ser un espectacle, i tenia tot el sentit del món perquè ell és actor i aquell llenguatge forma part de la seva manera d'expressar-se.
Però jo no soc actor. Soc periodista. És cert que els que fem televisió també acabem interpretant una mica un paper perquè hi ha una posada en escena, una càmera i una manera de comunicar, però això és molt diferent de fer un espectacle. Quan vaig començar a escriure el pregó, el primer impuls va ser obrir l'ordinador i posar-me a redactar. Així és com entenc jo aquest encàrrec.
No he volgut forçar res que no sigui jo. Si hagués intentat construir un gran espectacle només perquè sembla que és el que toca avui dia, probablement m'hauria sentit incòmode durant tota la lectura. I això el públic ho hauria notat. Prefereixo fer un pregó honest abans que intentar assemblar-me a altres pregoners.
Això no vol dir que sigui un discurs completament pla. Hi haurà algun registre diferent, algun element que potser sorprendrà la gent i que també em farà sortir una mica de la meva zona de confort. Però no serà un espectacle en el sentit que s'ha entès aquests darrers anys. El centre continuarà sent la paraula.
Tu has crescut escoltant pregons molt diferents dels actuals.
Sí, i segurament això també explica la meva manera d'entendre'ls. Jo soc del 1978 i, evidentment, no vaig viure els primers pregons, però recordo perfectament els de finals dels anys vuitanta. Era un nen i anava expressament a escoltar-los. Si ho penses ara, té mèrit que un nen de deu o dotze anys estigués una hora escoltant una persona parlant davant de la plaça, sense cap altre reclam. Però a mi m'agradava.
Aquells pregons eren senzillament un discurs. No hi havia grans muntatges ni escenografies. Algú pujava al balcó de l'Ajuntament i compartia la seva mirada sobre Vilafranca i la Festa Major. Aquesta és la idea de pregó amb què jo vaig créixer i, en certa manera, és la que més m'ha marcat.
També m'he trobat gent que aquests mesos m'ha dit mig en broma: «Jo vull una pallissa!». Ho diuen perquè també enyoren aquella manera més clàssica d'entendre el pregó. Evidentment, això no vol dir que l'evolució dels últims anys sigui dolenta. Les festes evolucionen i és normal que els pregons també ho facin. Però jo no volia perdre aquesta essència que sempre he tingut al cap.
Parlar davant una plaça de Jaume I plena impressiona més que presentar un Telenotícies?
Molt més. Quan presentes un informatiu parles davant d'una càmera. Saps que t'està mirant molta gent, però no la veus. En canvi, en un pregó tens tota la plaça davant teu. Veus les cares, les expressions, la gent que somriu, la que assenteix, la que comenta alguna cosa amb el del costat. Aquesta resposta immediata és molt diferent.
També és veritat que això té una part molt bonica. Quan fas una conferència o una xerrada en una escola, per exemple, veus de seguida si connectes amb el públic o no. Els nens són especialment sincers: si s'avorreixen, ho notes immediatament. Amb el pregó passarà una mica el mateix.
Segurament hi haurà moments en què la plaça reaccionarà i això també t'ajuda a viure el discurs.
Intentaré, però, que aquestes reaccions no em condicionin. Sé perfectament que hi haurà crítiques i em sembla normal. De fet, jo també he criticat pregons moltes vegades. Forma part de la Festa Major. No faig aquest pregó buscant que tothom surti entusiasmat ni esperant unanimitats. Faré el pregó que crec que he de fer i espero, sobretot, gaudir del moment.
A Vilafranca sembla que tothom té una opinió sobre el pregó.
Sí, però crec que això forma part de la nostra manera de viure la Festa Major. Critiquem els pregons, els versos dels diables, els focs artificials... Ho comentem tot. No ho veig com una pressió extraordinària, sinó com una conseqüència que la gent viu la festa amb molta intensitat.
No és un examen. Ningú no et posa una nota. Simplement cadascú dirà si li ha agradat més o menys, si hauria fet una altra cosa o si hi ha hagut un moment que l'ha emocionat especialment. I això em sembla perfectament legítim.
Avui dia, el teu nom inevitablement està molt associat a TV3. Quin pes tindrà aquesta faceta dins del pregó?
Hi serà, perquè forma part de la meva vida i seria absurd ignorar-la. Actualment treballo a TV3 i soc conscient que, probablement, una de les raons per les quals els administradors van pensar en mi és la projecció pública que m'ha donat aquesta feina. Per tant, és evident que apareixerà al pregó.
Ara bé, molt aviat vaig tenir clar que no volia escriure un pregó des del paper del presentador del Telenotícies. Em vaig plantejar si havia de fer-ho així, perquè és la feina que faig avui, però vaig arribar a la conclusió que això és circumstancial. Fa uns anys no presentava els informatius i tampoc sé si ho faré tota la vida. En canvi, hi ha una cosa que no canviarà mai: soc vilafranquí.
Per damunt del periodista hi ha la persona que ha crescut aquí, que ha viscut la Festa Major des de petit i que estima aquesta ciutat. Aquest és el punt de vista des d'on he volgut escriure el pregó. Potser hi haurà qui esperi trobar-se el presentador de TV3 parlant des del balcó, però crec que el que veurà serà un vilafranquí que, casualment, avui presenta les notícies. Per a mi aquesta diferència és molt important.
T'has llegit tots els pregons que hi ha hagut fins ara?
Doncs sí, era una necessitat personal. Quan em van proposar ser pregoner vaig pensar que, abans d'escriure una sola línia, havia de tornar a llegir què havien explicat tots els que m'havien precedit.
Vaig començar pel llibre que va editar el 3d8, que recull els pregons des del 1963 fins al 1995. El tenia a casa des de feia anys. L'havia fullejat alguna vegada, però mai no l'havia llegit de manera seguida. Aquesta vegada sí. Quan el vaig acabar, vaig continuar amb tots els pregons posteriors que s'han anat publicant i digitalitzant.
Ha estat un exercici molt interessant perquè et permet veure com ha evolucionat la Festa Major, però també la mateixa societat vilafranquina. Cada pregó és un retrat del moment en què es va pronunciar. N'hi ha de més literaris, de més reivindicatius, de més humorístics, de més emotius... Tots expliquen alguna cosa del seu temps.
A més, també hi he descobert petites històries i curiositats que desconeixia. Hi ha anècdotes sobre alguns pregons que formen part de la memòria col·lectiva de la Festa Major i que m'ha agradat recuperar mentre preparava el meu.
Diries que aquesta lectura també ha influït en el teu pregó?
Sí, però no perquè hagi volgut imitar ningú. Al contrari. Llegir-los tots et fa veure que cadascú ha trobat la seva pròpia manera d'afrontar aquest encàrrec.
Jo no volia repetir fórmules ni copiar estils. El que sí que volia era entendre la tradició en què m'inscrivia. El pregó no comença amb tu. Formes part d'una cadena de persones que, des de fa més de seixanta anys, han tingut l'honor d'obrir la Festa Major.
Aquest respecte per la història dels pregons segurament es notarà. No perquè hi faci constants referències, sinó perquè l'he escrit sent molt conscient del lloc que ocupa dins de la història de la festa.
Quan ho expliques fora de Vilafranca, la gent entén què representa aquí un pregó?
No gaire. Els meus companys de TV3 s'han sorprès molt aquests mesos. Quan els vaig dir que m'agafava vacances per la Festa Major i que, a més, havia de preparar el pregó, em preguntaven quant durava.
Quan els deia que podia acostar-se als quaranta o quaranta-cinc minuts, no s'ho creien. Per a molta gent un pregó és una intervenció breu de deu o quinze minuts. Aquí no. A Vilafranca el pregó és un acte molt important. Es viu amb una expectació enorme i crec que això passa per diversos motius.
El primer és el moment en què arriba. La Festa Major és el gran retrobament després de l'estiu. El pregó és l'acte que dona el tret de sortida a aquests dies tan esperats i, d'alguna manera, és el moment en què la ciutat torna a reunir-se.
Però hi ha una altra raó que encara em sembla més interessant. La Festa Major és profundament tradicional. Si compares el programa d'un any amb el de l'anterior, pràcticament tots els actes són els mateixos. I això és precisament una de les seves grans fortaleses.
En canvi, el pregó és l'únic acte que canvia completament cada any. Canvia la persona, canvia la mirada, canvia la manera d'explicar la festa. Ningú no sap exactament què passarà fins que arriba aquell moment. Aquesta incògnita fa que el pregó tingui una personalitat molt especial.
Recentment has estat corresponsal de TV3 a Brussel·les. Durant aquesta època, com vas viure la Festa Major?
Va ser una de les coses que més em van costar d'aquella etapa. Quan acceptes una corresponsalia a l'estranger ja saps que renunciaràs a moltes coses, però fins que no arriba el primer agost no ets conscient del que significa perdre't la Festa Major.
Jo i la meva família havíem de ser a Brussel·les abans que acabés l'agost perquè el curs escolar començava molt aviat. El primer any encara vam intentar allargar una mica més l'estada a Vilafranca. Vam avisar l'escola que els nens s'incorporarien uns dies més tard perquè volíem acabar de viure la Festa Major. Pensàvem que, sent tan petits, no hi hauria cap problema.
Però al cap de pocs dies ens van trucar preguntant per què els nens no havien anat a classe. Jo els vaig recordar que ja ho havia comunicat tant al tutor com a la direcció del centre. Tot i així, poc després vam rebre una carta del Ministeri d'Educació belga advertint-nos que aquella situació no es podia repetir. Era una carta estàndard, però impressionava llegir que, si reincidíem, ens podien obrir un expedient, imposar una sanció econòmica i, en l'últim extrem, arribar a qüestionar la custòdia dels fills.
Evidentment, sabíem que era un procediment administratiu, però aquella carta ens va fer entendre que no hi havia marge. A partir d'aquell moment sempre vam haver de marxar abans que començés la Festa Major.
Això vol dir que durant aquells anys no la vas poder viure mai sencera.
No. Sempre he intentat escapar-me algun dia, perquè necessitava tornar, veure la família i respirar una mica d'ambient de Festa Major. Però una cosa és venir unes hores o un dia, i una altra és viure-la de principi a fi.
Quan ets fora t'adones fins a quin punt la Festa Major forma part de la teva vida. No és només una festa. És el moment de retrobar els amics, la família, la gent que potser no has vist durant tot l'any. És una manera de reconnectar amb la ciutat. Aquest any serà diferent. Per primera vegada després d'aquella etapa podré viure tota la Festa Major sencera i, a més, ho faré sent el pregoner. És una coincidència molt especial.
Això encara fa més intens aquest retorn...
Sí, perquè es barregen moltes emocions. D'una banda hi ha l'alegria de tornar a viure la Festa Major completa amb la família. A casa tots quatre la vivim amb molta intensitat i feia anys que no ens passava.
De l'altra hi ha el pregó, que inevitablement ocupa molt espai dins del meu cap. Seria mentida dir que aquests mesos he pogut pensar en una altra cosa. El pregó acaba eclipsant una mica la resta perquè és una responsabilitat molt gran.
Però, quan ho poses tot junt, t'adones que aquest any és molt especial. És el retrobament amb la Festa Major, amb la ciutat i, d'alguna manera, també amb una manera de viure que havia quedat en pausa durant els anys de Brussel·les.
Malgrat la distància, la cultura popular catalana va continuar molt present durant la teva etapa a Brussel·les.
Sí, molt. De fet, una de les coses més boniques d'aquells anys va ser descobrir fins a quin punt la cultura catalana també és viva fora del país. Allà vam crear una colla castellera, els Mannekes de Brussel·les, formada per gent catalana que viu allà però també per moltes persones d'altres països que s'han enamorat dels castells. Em va impressionar veure belgues, francesos, italians o gent d'altres nacionalitats fent castells amb la mateixa il·lusió que qualsevol colla d'aquí.
És una demostració que la cultura popular traspassa fronteres. Quan ets lluny de casa encara la valores més, perquè es converteix en una manera de mantenir el vincle amb el teu país i amb les teves arrels. Veure aquells assajos, aquella implicació i aquell entusiasme em va emocionar molt.
A més, els castells tenen una capacitat extraordinària per crear comunitat. Quan vius a l'estranger, això encara té més valor. Per a molta gent eren molt més que una colla castellera; eren una família, un espai on compartir llengua, cultura i amistat.
Tornem al pregó. Després de tots aquests mesos preparant-lo, què t'agradaria que sentís la plaça quan acabis el pregó?
M'agradaria que la gent hi reconegués una part d'ella mateixa. No aspiro que tothom hi estigui d'acord ni que agradi a tothom, perquè això és impossible. Cada vilafranquí viu la Festa Major d'una manera diferent i cadascú hi arriba amb unes expectatives.
El que sí que espero és que la gent percebi que és un pregó honest. Que no hi ha cap personatge. Que no hi ha ningú intentant fer un paper perquè toca. El que trobaran és una persona explicant com ha viscut la Festa Major des que era petit, què representa per a ell i com l'ha acompanyat al llarg de tota la vida.
Si quan acabi hi ha algú que pensi: «Això que acaba d'explicar també ho he sentit jo alguna vegada», ja em donaré per satisfet.
Què t'emportes personalment d'aquesta experiència?
Sobretot, el privilegi d'haver-me aturat a pensar què significa realment la Festa Major.
Vivim la festa amb tanta intensitat que, moltes vegades, no tenim temps de reflexionar sobre per què és tan important. Escriure el pregó m'ha obligat a mirar enrere, a recordar la infància, a rellegir tots els pregons anteriors, a parlar amb molta gent i a ordenar records que tenia dispersos.Ha estat gairebé un exercici de memòria personal i col·lectiva.
També m'ha fet entendre encara més el valor del pregó. Quan ets a la plaça escoltant-lo, només veus aquell moment. Però darrere hi ha moltes hores de dubtes, d'esborranys, de lectures i de preguntes sobre què vols explicar i, sobretot, què vols deixar fora.
Ara només espero que arribi el dia. Un pregó no està acabat fins que no el comparteixes amb la plaça.
header.all-comments