top of page

Rosa Plans, ferida a la Tronada de 1975: “vaig perdre la cama i ningú es va interessar per mi”

Rosa Plans a la rambla de la Girada de Vilafranca. Foto: L'Espurna.
Rosa Plans a la rambla de la Girada de Vilafranca. Foto: L'Espurna.

Era el 29 d’agost de 1975. Rosa Plans tenia només nou anys quan un tro defectuós la va ferir greument. Segons la premsa de l’època, l’incident va deixar entre vuit i onze ferits més, de menor gravetat. Va ser una de les grans tragèdies que es recorden de la Festa Major de Vilafranca. Mig segle després, Plans explica per primera vegada en públic el que li va passar aquell dia. Cada 29 d’agost, a les 12 del migdia, aquell moment torna inevitablement a la seva memòria.


Què recordes d'aquell 29 d'agost de 1975?

Tinc flaixos d’aquell dia, no recordo massa cosa. Tenia 9 anys i era la primera vegada que anava a la Tronada, ja que aquelles dates acostumàvem a estar amb la meva família a Calafell. Hi vaig anar amb el meu pare i un dels meus set germans. Un cop va succeir l'accident, de fet, la meva família se'n va assabentar a Calafell.


Per tant, era la primera vegada que vivies la Festa Major des de dins?

Sí. Aquell any no havíem marxat i vaig anar-hi per primera vegada. És una cosa que sempre recordo perquè precisament era la primera vegada que hi anava.


Què va passar exactament?

Érem darrere del Monument quan un tro defectuós va saltar cap a mi i em va ferir. Només recordo que el meu pare em va agafar en braços i vam anar corrents cap a l’hospital.


Recordes el moment de prendre consciència de la gravetat del que havia passat?

No. És una de les coses que més em sorprèn. Tinc com un buit. Recordo flaixos de l'hospital, però no recordo el moment en què vaig entendre què m'havia passat. Suposo que també era molt petita.


Eres molt petita. Quins records conserves dels dies posteriors?

Recordo sobretot moments molt concrets de l'hospital. Tenia set i no em deixaven beure perquè m'havien d'operar. També recordo que em feia la dormida perquè no em vinguessin a punxar. Però tornaven al cap d'una estona i igualment m'havien de posar les injeccions.

També recordo la meva padrina, que va venir a veure'm un dia. Són records molt puntuals, petits flaixos.


Quant temps vas estar ingressada i com va ser el procés de recuperació?

Recordo que aproximadament un mes. Em van haver d’amputar la cama. Vaig estar un mes a l’hospital i recordo que em feia la dormida per evitar les punxades. Després anàvem a Barcelona per la pròtesi i, en general, la recuperació la vaig fer a la Mútua Penedès. Tot i això, també tinc algun record bonic d'aquella època. Per exemple, quan anàvem a Barcelona, els meus pares sempre em compraven un còmic del Zipi y Zape. Era una petita il·lusió dins d'un moment molt difícil.


Què va suposar tot això per a la teva família?

Va ser un trasbals molt gran. Som vuit germans. Mentre els meus pares estaven amb mi a l'hospital, alguns dels meus germans van haver d'estar una temporada a casa d'una tieta. A més, teníem altres situacions familiars complicades. Va afectar tota la família.


Com va afectar aquell accident la teva vida?

Després de l’accident, la meva vida va canviar completament. Estàs limitada en moltes coses i hi ha aspectes que vols fer, però no pots. Han passat cinquanta anys i encara odio els petards.

La meva infància ja no va ser igual. Quan passa una cosa així, tot canvia. Hi ha coses que els altres fan amb normalitat i tu les vius d'una altra manera.


I en l'àmbit laboral?

En aquest sentit he tingut sort. He treballat molts anys com a administrativa i no he tingut problemes. Sempre he intentat fer la meva vida tan normal com he pogut.


Aquesta experiència també ha condicionat la teva relació amb la Festa Major?

Sí. Amb la resta d'actes la relació és normal, però amb la Tronada o qualsevol acte amb pirotècnia és diferent. Sempre hi ha aquell record. També els diables o altres actes amb foc els miro des de lluny. Sempre hi ha aquella inquietud.


Has tornat a veure la Tronada des d'aleshores?

No he anat més a la Tronada. Si hi soc, estic molt lluny. Cada 29 d’agost a les 12 del migdia, mentre tothom està alegre, jo només hi tinc un record molt dolorós.


I la relació amb els petards en general?

Durant molts anys em costava fins i tot sortir al carrer per Sant Joan. Ara se'n tiren menys i ho porto millor, però continuo tenint por i respecte pel que poden arribar a fer.

Abans encara era pitjor. Qualsevol petard em posava nerviosa. Si algun nen tirava una piula pel carrer, jo ja anava amb por.


Vas rebre algun tipus d'acompanyament després de l'accident?

Ningú em va preguntar com estava ni es va interessar per mi. No vaig rebre cap suport psicològic ni de cap altra mena, i durant molts anys això ha estat així. Tampoc no recordo que ningú vingués a interessar-se per com estava. Potser van parlar amb els meus pares, però jo no en tinc constància. A nivell humà, no vaig sentir gens aquest suport. Sí que vam rebre la indemnització de l'empresa pirotècnica que disparava la tronada, però res més enllà d'això.


És la primera vegada que expliques públicament aquesta història?

Sí. Fins ara mai ningú m'ho havia preguntat. Sempre ha estat una experiència que he portat de manera molt privada. Quan algú em pregunta què em va passar, ho explico en quatre paraules i prou.


Per què has decidit parlar-ne ara?

Perquè han passat cinquanta anys i crec que també és una manera de deixar constància del que va passar. No és una història que m'agradi recordar, però forma part de la meva vida.


Cinquanta anys després, què és el que més t'agradaria transmetre?

Sobretot, consciència. Que la gent entengui que la pirotècnia pot ser molt perillosa si alguna cosa falla. No es tracta de generar por, sinó de recordar que darrere d'un accident hi ha conseqüències que poden durar tota una vida. La gent ha de ser conscient del mal que pot arribar a fer un petard. No només a qui el manipula, sinó també a les persones que hi ha al voltant.


Malgrat tot, quin balanç fas de la teva vida?

He intentat ser feliç i continuar endavant. L'accident va marcar un abans i un després, però també m'ha ensenyat a valorar moltes coses que sovint donem per fetes.

Procuro ser feliç i crec que ho soc. Ningú és feliç al cent per cent, però he construït una vida, tinc família i un fill. Amb els anys també aprens a valorar les coses importants i a relativitzar molts problemes que, comparats amb algunes experiències, no ho són tant.

Comentaris


bottom of page