Del dol als caramels prohibits: així ha canviat la Setmana Santa a Vilafranca
- Antoni Ribas
- Mar 27
- 24 min de lectura
Actualitzat: Apr 6
Processons multitudinàries, silenci i costums desapareguts expliquen l’evolució d’una celebració arrelada a la vila
Des de 1850 fins ara la societat han viscut diverses costums cíviques-religioses.
S’ha passat d’una total celebració cristiana a una seriosa divisió.
Molts costums i tradicions s’han oblidat o canviat.
Les processons i Via Crucis havien omplert els dies de festa; i el dilluns de pasqua es feia una excursió per anar a menjar la mona.
El dijous sant es feia una processó amb 10 passos. Va acabar-se el 1906.
L’any 1953 es va tallar el costum de donar llaminadures a la processó.
Des de 1956 les celebracions litúrgiques es fa a la tarda.
A la processó del Divendres Sant es donaven caramels. Més d’una persona gran de la vila ho deu recordar. Era tot un espectacle. No sorprenia, era habitual. S’esperava. Però un vicari decidit va prohibir-ho.
El vicari fou mossèn Josep Maria Juncà, igualadí, i feia pocs temps que era a la vila i a la Setmana Santa de 1953 va decidir-se a encarar la situació i recomanar que no es repartissin caramels en la processó de la Soledat, el Divendres Sant a la nit. Era un costum que venia de lluny...
Anava així. Els devots que anaven a processó –més els homes que les dones— portaven les butxaques plenes de caramels i en passar per davant d’algun amic o conegut els en donaven un o dos. No es dissimulava i del meu record hi ha l’escena de fer volar un caramel des d’una filera a gent de l’altra banda del carrer. I somriure i agrair el gest. Era un festival... i fou natural que un vicari jove i abrandat encarés la situació i parlés de prendre’s seriosament la processó.
Juncà va fer un llarg article a Acción Católica (28.03.1953) explicat i justificant la decisió. Ho escriu en castellà com era d’ordenança.
“La costumbre de repartir caramelos en la procesión como venía haciéndose desde tiempos lejanos es a todas luces insostenible”
S'’emparava amb diversos textos i canons del Dret , i sermons de Pius XII i del pare Lombardi, un jesuïta que llavors feia furor en les files catòliques. I afegia:
“Reconocer esto no es en manera alguna renegar de añejas tradiciones de la vila. Es simplemente distingir la sana y genuina tradición –la procesión en sí— de unas prácticas inconscientemente rutinarias, introducidas furtivamente y reprobadas por la Iglesia mucho tiempo ha”.
Ho rematava així:
“No es enconar una lucha entre jóvenes y viejos (...) ni una opinión moderna (...) es posesionarnos del verdadero espíritu de la Iglesia”.
Van deixar-se de repartir caramels. El fet va tenir ressonància a la vila i durant anys es recordava mossèn Juncà pel fet dels caramels. Va tenir altres accions ‘heroiques’ que ara no venen al cas. A final de maig, al setmanari Acción Católica s’advertia que es deixessin de donar caramels a la processó de Corpus.
La processó del Divendres Sant va seguir depurada. Recristianitzada.
Uns dies de silenci i ben mudats
Vilafranca lluïa per Setmana Santa. Eren tres dies de festa, silenciosos i amb moltes anades a les esglésies que eren freqüentades per les famílies pietoses, de missa, i les persones que socialment vivien i complien amb els preceptes. I la gent anava mudada. I de color negre o fosc. Els homes amb americana, coll i corbata, i les dones amb vestits de mudar, de dol o mig dol i les més devotes lluïen grans mantellines. I tothom presumia.
La festa durava una setmana, amb alts i baixos, amb dies festius, laborals i de mitja festa.
Tot començava el diumenge de rams amb la cerimònia d’anar a beneir el palmó i la palma. Les noies portaven grans palmes, moltes guarnides de llaminadures —les confiteries venien currutacos i rosaris de boles de sucre— i amb un gran llaç al cap damunt. Els nens i nois, palmó, també amb una llaçada al cap damunt el menuts. Hi havia també qui portava branques de llorer o rams d’olivera. Amb mirada aburgesada, els rams de llorer o olivera donaven un caràcter de pobrissons als seus portats i ningú havia explicar que seguien al peu de lletra l’antífona que el clergat cantava en gregorià:
“Pueri hebrorum, portantes ramos olivarum...” (Els infants dels hebreus, portant rams d’olivera...) Al cap d’uns anys, en encarir-se els palmons, els escolans de Santa Maria –una bona colla de un trentena de nois o més...—van rebre un ram de llorer...
La benedicció es feia a plaça de Jaume I. Hi havia una curta processo del mossèn i els escolans que acabava tocant tres trucs a la porta principal de Santa Maria que, ritualment estava tancada. Simbolitzava l’entrada a Jerusalem... La missa que seguia era llarga perquè es llegia la Passió, la passió de Jesús de Natzaret descrita per l’evangelista Mateu. La gent menys devota, després de la benedicció marxava.
Era costum social arrelat que a la benedicció hom hi anava ben mudat i era el dia per estrenar peces de roba primaveral o sabates.
El Via Crucis de Rams
A la tarda es feia, des del vuit-cents —hi ha documents de 1842— el Via Crucis per la vila. El del segle XX era solemne i greu. Cantant les estrofes verdaguerianes de Lluis de Valls i música de Lluis Millet.
“Per vostra passió, sagrada, adorable redemptor, perdoneu altra vegada, aquest pobre pecador”
Obrien el Via Crucis els gonfanons, de color morat. Després, en dues files, hi havia les dones i darrera els homes, al final hi havia el Sant Crist portat pel cos de portants. Enmig de les files i a distàncies escaients hi havia els vicaris i homes de Cos de portants que, acompanyats de dos escolans, llegien les estacions que s’avisaven a toc de matraca que agitaven els
escolans. Aquells dies no es tocava cap campana.
Mossèn Joan Vinyeta, factòtum de la parròquia, a finals dels 50 va idear que en un carretó —un carretó de bicicleta— s’hi muntès una torre amb un parell d’altaveus que amplificaven la lectura de les estacions que feia un lector amb bona veu i amb un micròfon a la ma. El carretó el portaven dos o tres escolans. Arrastrar-lo i/o portar els gonfanons eren les tasques més distretes que podien fer els escolans i tenien requesta.
El tram del Cos de portants feia respecte. Tots amb vesta negra i medalla. L’obria un pendó amb dos cordonistes portat per portants joves. Seguien el portants adults i al final hi havia la secció dels autèntics portadors de la imatge que cada un d’ells lluïa sobre la vesta les corretges amb la capsula per aguantar el Sant Crist gros.
El Sant Crist el portaven homes forts i experimentats —cada any n’instruïen i en nomenaven a tres —que agafaven fort el pal de la creu per les nanses i tenien un ull posat en la part alta del crucifix i l’altre en el tram del carrer. A cada costat d’ell, dos portants aguantaven els cordons que penjaven dels dos braços de la creu i eren una mesura de seguretat... Al darrera hi havent tres minyons del cos portant tres coixins vermells que servien per reposar el Sant Crist quan era exposat l’església per fer l’adoració de les cinc llagues.
El Via Crucis sortia de la capella de les Dolors i travessant les places anava cap el carrer de santa Maria, seguia per Cort, rambla de sant Francesc, Palma, Parellada, Font, Raval, Ferrers, Plaça Constitució, plaça de l’Oli i entrava a Santa Maria. Acabava amb un sermonet i una filera de devots besant els peus del Sant Crist.
Tot i començar aviat, a les quatre de la tarda, era una processó llarga i molts anys s’allargava fins més enllà de les sis, cosa que motivava que molts devots no podessin anar a la segona part dels cinemes... o que es deixessin perdre la pel·lícula de complement.
Dijous Sant, el monument
Els oficis religiosos es feien el matí. El dijous era un dia de gran solemnitat. L’ajuntament anava a ofici i tenia el seu lloc a dalt el presbiteri, usant els bancs que encara es guarden a les golfes de Santa Maria. L’assistència era total i l’església estava plena de gom a gom.
Davant l’altar de sant Josep, el fuster parroquial Pepitu Feliu havia muntat el monument. Era una baluerna immensa de fusta amb decoracions gòtiques que fent graons pujava des del pla de la nau fins la punta de l’ogiva de la capella de l’altar. Allà dalt hi havia el sagrari. S’hi pujava per
unes escales que hi havia a banda i banda del gran moble. I tot ell estava ple de ciris, palmes i palmons.
El monument dominava la nau. Els bancs, llavors distribuïts en quatre grans fileres, s’havien ajuntat i deixaven arran dels altar laterals un passadís de tres metres per on passava la processó, amb tàlem, per portar la reserva eucarística al Monument. Era el moment culminant —després de la consagració al centre de la litúrgia— de la cerimònia. El Sr. Degà portava embolicat amb l’humeral el copó. Els vicaris li feien de diaca i sots diaca, el turiferari amb l’encens al davant, escolans amb canelobres. I el cant del Pange lingua que el senyor Frederic Cuscó, mig amagat en un angle de la capella del sagrament, traduïa per la megafonia.
“Canta, o llengua,
el misteri del cos gloriós
i de la sang preciosa,..”
I el cor gregorià anava fent les estrofes.
“Nobis datus, nobis natus
Ex intacta Virgine
Et in mundo conversatus ,
Sparso verbo semine,
Sui moras incolatus
miro clausit ordine”.
Veure pujar el vicari amb el copó les escales del monument era estar amb l’ai al cor, pendents d’una arriscada escalada. La sotana, l’alba i la dalmàtica, engavanyaven les cames i l’escala era estreta i dreta, sobretot el tram final.
Tancat el sagrari, el vicari baixava per l’altra banda i donava la clau, lligada a una cinta blanca brodada, al Sr. Degà que se la penjava al coll. Els capellans que aquells dies presidien cerimònies portaven tots la clau del seu monument penjada al coll i amagada, o no, amb les solapes de l’abric de la sotana.
Els fasos o matar jueus
La tarda del Dijous Sant, tot i que era laborable —o mig festiu i molta gent no treballava—, i s’omplia amb tres destins: anar buscar farigola, visitar monuments i matar jueus.
El més popular era l’acte d’anar a matar jueus o assistir al final dels fasos. Aquests consistien en la llarga pregaria dels Maitines i Laudes de la litúrgia de les hores. Els catorze salms amb lectures. Era un ritual llarg i somort, difícil de seguir sense missal. A mesura que avançava la pregària s’anaven apagant els llums de la nau l’església i en un tenebrari —un gran canelobre triangular amb quinze espelmes— s’anava apagant una espelma després de cada salm. Arribada a la última –dita la Maria— s’amagava i llavors és quan es permetia fer soroll. Un veritable terrabastall. Xerracs i masses picant a terra i als bancs... Eren les fasos. Duraven un parell o tres de minuts, però era esborronant. I esborrona encara més que el nom popular sigui el de "anar a matar jueus" que recorda les tan poc evangèliques injuries i violències que els cristians havien fet als jueus durant anys.
El nom de fasos té origen, sembla, hebraic. "Phase" vol dir trànsit. I la mort i resurrecció de Jesús és el que es reviu en la setmana santa; però també pot indicar colpejar i que per extensió s’apliqui a l’acte de donar forts cops en acabar els maitines del Divendres Sant. El terrabastall era gran i evocava prou be el terratremol que es produí al calvari en morir Jesús, segons narra l’evangeli de sant Mateu.
Visitar el monuments
Visitar el monuments –antigament dit sagraris, amb més precisió— era un ritual social de primer ordre. Famílies senceres o matrimonis endiumenjats anaven una darrere l’altra a les set de la vila on hi havia monument: Santa Maria, Trinitat, Monges de clausura al carrer Puigmoltó, Sant Elies, Asil Inglada Via, Sant Francesc i Sant Ramon. A cada una d’elles, hi havia, a més a més, torns de vetlla. I a les Dolors hi havia exposat per adorar el Sant Crist processional voltat de ciris i d’homes del cos de portants i també el tabernacle de la Mare de Déu dels Dolors acomboiada per les sagristanes quey ben mudades estaven al seu entorn.
La tarda/vespres del dijous sant era un anar i venir pels carrers del centre de la vila i a les pastisseries hi lluïen a l’aparador grosses mones.
Divendres de dol
El Divendres Sant era —o és— un dia únic carregat d’una immensa atmosfera de dol. De mort. La cerimònia litúrgica és estranya. No hi ha missa (consagració), hi ha unes llargues pregaria —Flectumus genua / Levate, es cantava en llatí—, els capellans l’inicien ajaient-se davant l’altar despullat d’estovalles i ciris, per pregar i més endavant es treuran les sabates per adorar descalços la creu, es llegeix o es canta la Passió de Sant Joan, s’adora la creu, es combrega i en silenci s’acaba. Com si una llosa tanqués la celebració.
Però popularment era el dia de la processó del silenci o de la Soledat. Nocturna, i això ja li conferia un accent especial. Foscor trencada només per la llum de foc de les atxes. Exòtica. Hi havia cucurulles, penitents, improperis, s’arrastraven cadenes,... I una música somorta del fiscorn que acompanyava l’Stabat Mater cantat per veus masculines i greus..
Stabat Matre dolorosa
Juxta crucem lacrimosa
Dum pendebat Filius.
Cucurulles, penitents, portants
La processó era d’homes i dones. I el punt d’atracció el constituïen el conjunt de penitents, bàsicament integrat per persones que es vestien amb una vesta i es cobrien la cara amb una cucurulla —el barret cònic de llarga punxa— d’evocació medieval. Al seu costat, la força i la traça amb que els nous portants del sant Crist gros debutaven era una acció més assumible com la bellesa de les flors que guarnien el tabernacle de la Dolorosa portat per quatre joves ben plantats. Les cucurulles atreien i... espantaven.
Espantaven perquè una hora abans de començar la processó pels carrers que condueixen a la capella de les Dolors, a la plaça de Jaume I, era per on les podies trobar. O sortir-te a l’encontre. No és que esglaiessin expressament, però anant cap el centre per veure la processó no pensaves que en un carrer estret —Coll. Santa Maria, corralons, Senalles, Sant Bernat, Fruita...—podessis topar-te amb un ser estrany que caminava, normalment de pressa, vestit negre, amb el cap cobert per el barret punxegut i uns ulls que et fitaven per entre dos forats...
Aquest era l’aspecte que, infants com érem, més ens atordia d’aquell vespre. Prou sabíem que eren persones normals les que es vestien així i que no pretenien fer-te cap mal ni tan sols espantar-te... però la topada amb un ser vestit de negre i sense rostre era viure un moment de terror que aterria, encara més només de pensar-ho.
Les cucurulles feien cap a les Dolors. Allí recollien l’improperi designat i esperaven que comencés la processó. Mentrestant, al seu voltant es movien els homes del cos de Portants que enllestien també els preparatius per carregar el Sant Crist i el pas de la Dolorosa i els escolans que esperaven
l’ordre d’engegar la desfilada. Ja de grans, un any, escolans bregats, ens vam, dedicar a tocar distretament la punta del capirot d’alguna cucurulla que, desprevinguda, es girava amb el risc de desmuntar-se-li el punxegut barret.
Les cucurulles —hom no acabava de saber si eren homes o dones perquè amb la versta es dissimulaven els pits i les formes corporals— unes anaven descalces, algunes arrastraven cadenes, altres només portaven un ciri en cada ma i avançarien braços en creu, i unes altres es repartien la dotzena d’improperis entre els que es destacava una gran creu de fusta —buida per dins— però prou pesant per ser un sacrifici portar-la. Rumors deien que hi posaven sorra... També hi havia una creu amb grops... i d’altres més senzilles i dels improperis eren vistosos el sol i la lluna, la llança.. Dies abans, el fuster Pepitu Feliu havia atès els penitents i els havia assignat un improperi. Això es feia a la sagristia de les Dolors i no era una conversa reservada tot i que hi imperava la discreció; els escolans que sempre corrien per aquests llocs podien veure i saber qui portaria la creu, el sol o la lluna... És una llegenda local que alguns anys la gran creu de fusta la va carregar un tal Serdà conegut per Tiburón.
Hi havia també els qui feien la processó, entre les files d’homes i dones, descalços. Mes aviat dones que homes. I era també una distracció intentar descobrir-ho. Quan ja no es donaven caramels aquest era un al·licient poderós.
Saetas? Va anem!
Un o dos anys en vam sentir saetas. Des d’un balcó del carrer dels Ferrers. Naturalment eren cants expressat en castellà i accent andalús. Sorprenien i prou. Mossèn Josep de la Trinitat —el rector, Josep Blancher, un home d’una sola peça, d’una puntualitat estricta, i gran fumador— no n’era gens partidiari i al cap de pocs segons d’oir el cant, mentre el tenor agafava aire, murmurava amb veu rogallosa: “Va anem, anem...”.
La processó era silenciosa. S’oia el crepitar de les atxes i so de les passes de la gent. I el cant del cor del Cos de portants que formant una petita coral caminava al mig de la processó entre el Sant Crist gros i el tabernacle de la Mare de Deu de la Soletat o Dolorosa i cantava l’Stabat Mater. Amb el fiscorn greu que els acompanyava.
El sant Crist gros era escoltat per un piquet de soldats –quan a la vila hi havia guarnició a la caserna (fins el 1960)-, gastadors que en deien, que portaven el fusell a la funerala, és a dir, cap per avall, amb la culata del Màuser que els tocava la cara. El baiard de la Mare de Deu dels Dolors estava escoltat per un piquet de Guàrdies Civils que lluïen el corretjam groc de gran festa. I tancava la processó, darrere el preste i l’ajuntament una secció de soldats que marxaven al compàs del toc de tambor. "Ram, ram, ram, pataplam..."
Plata lluent a la creu
El Santcrist aquell dia lluïa. Com sempre que és tret processionalment, els tres poms dels braços de la creu eren reemplaçats per tres treballats poms de plata i també era de planta la corona del Crist i plaça INRI al capdamunt de la creu. Detalls de senyora vila.
Un moment especial pels portant del Santcrist era fer el relleu. El gros crucifix havia de passar de la bossa del portant a la del nou i es feia amb una sotragada controlada. Anava així: el portant anava girant la creu sobre el seu eix fins a quedar ell encarat amb els peus la imatge, llavors el nou portant es posava al davant i un parell o tres de portants cuidaven de que en fer el sotrac sec, a pes de braços, encaixes amb la bossa del nou i que aquest el rebés sense cap estrebada.
L’operació era mirada amb ull tafaner per molta gent quan s’esqueixa el canvi. I era assajat en els vespres i nits preparatòries dels nous portants.
Aparadors lluïts i mones
La processó arrencava de les Dolors i per les places anava cap el carrer de Santa Maria i seguia per la placa de la Vila, Sant Joan, Palma, Parellada, Font, Raval, Ferrers, Plaça de la Constitució, Vall del Castell, Oli i es cloïa les Dolors. Allà es desfeia tot l’encanteri i les cucurulles, vestides encara amb la cucurutxa al cap, fugien cap a casa seva... la por tornava a planar pels carres estrets i foscos...
El centre de la vila aquell vespre lluïa. Els balcons estaven plens i a les voreres hi havia gent. Tot seriós. Res a veure amb la gresca de la festa major o l’alegria ja estival del dia de Corpus. Però la gent passejava i presumia. I les botigues tenien els aparadors curulls i enllumenats. Destacava, com elements originals, que les cansaladeries, tenien els llums encesos del local —Valls, Garriga, Vives, Callau, Tarrada—, els prestatges i les lleixes lluentes i plenes i, sobretot, el perol de llard ben ple, formant una muntanya alta, com un immens ou. “Abans de la guerra feien les quatre barres”, es deia amb veu baixa.
I la gent ho aprofitava per encarregar mones a les pastisseries. O comprar algun tortell que, les famílies fidels als ritus havien d’esperar les dotze de la nit per cruspir-se’l en haver expirat ja l’obligatorietat del dejuni i abstinència del Divendres Sant.
Tocar a Glòria
El diumenge de bon matí tocaven les campanes de totes les esglésies de la vila. Tocaven a Glòria. "Dong, dong, dong...". Crist ha ressuscitat. Al·leluia. Era ja el gran dia de Pasqua.
Es podia parlat alt, cantar, ballar, escoltar fort la ràdio, posar música,... S’havia acabat el dol, la tristesa, el color negre i morat.
D’aquí el goig que expressen les caramelles.
“Pasqua florida, plena vida, ha arribat. Oïu donzelles les caramelles d’aquest esbart”.
Hi havia una no declarava competència entre Santa Maria i la Trinitat per veure qui primer tocava a Glòria, és a dir, qui primer havia acabat els oficis del foc nou i la benedicció de l’aigua baptismal. El Glòria es tocava quan corresponia aquest cant a la missa que seguia en ritual del dissabte el matí. A dins Santa Maria mossèn Vinyeta deixava tocar el rotllo a un escolà forçut.
Les caramelles es cantaven el vespre, sortien les colles a entrada de fosc per recórrer tota la nit les cases de les noies. La primera cantada era davant l’ajuntament. Les colles anaven amb un carro embardissat de boix on hi transportaven un piano mentre el grup seguia el darrere amb el pal de la cistella. Després van venir les camionetes. El Coro del Penedès lluïa barretines i l’Schola Cantorum dirigida per FP. Bové cantava masurques, valsos, sardanes i havaneres.
La mainada cantava les caramelles que s’havia assajat feia dies el diumenge el matí. Eren els Petits caramellaires que es reclutaven d’entre els nois que anaven a catecisme. I es vestien ells amb una barretina i elles amb una faldilla florejada i una caputxa blanca. I el més grandot portava la cistella. El vicari, naturalment, els dirigia.
Els grans canvis dels 50
Tot el ritual laic de setmana santa es descabdellava així des de feia anys. Segles per algunes activitats. Semblava inalterable. Però de cop, el 1951, el Papa Pius XII va canviar la celebració del Dissabte Sant, passant la funció litúrgica a la nit del dissabte al diumenge. Establia l’antiga Vetlla Pasqual. O la retrobava, evocant les celebracions d’abans de l’edat mitjana.
El dissabte ja no era de glòria. Era sant. El dia del sepulcre. I es retrobà el vespre del foc nou i de l’aigua del baptisme.
I de cop, la cantada de caramelles del grups adults va passar-se mes enllà de la mitja nit. Davant l'ajuntam,ent, en un entarimat enllumenat per una tira de bombetes i un piano els grups cantaven la Pasqua. Després es repartien pel carrers de la vila.
I la reforma va seguir. Arreu del mon cristià va rebre’s bé la Vetlla Pasqual i els liturgistes van empènyer més i així el 1955, el 19 de juliol, el Vaticà aprovava nous canvis, era el nou ordre de la Setmana Santa, l’ Ordo hebdomadae sactae instauratus, que seria vigent ja en la Pasqua de 1956.
Va ser revolucionari.
Celebracions de tarda
Tot el ritual dels dijous i el divendres sant, depurat en alguns detalls, passava a celebrar-se a la tarda. En horaris aproximats als que històricament s’havien viscut el fets que es commemoraven. El Dijous Sant, el dia de l’últim sopar de Jesús de Natzaret, la gran festa eucarística es faria a la posta de sol. El Divendres Sant la funció litúrgica s’aproparia tant com es pogués a les tres de la tarda, hora en la que morí Jesús, segons els relats dels evangelis. I el dissabte es celebraria de nit la Vetlla Pasqual, com ja es feia des de 1952.
Van ser revolucionari perquè va capgirar les festes populars. El dia de Rams la processó després de la benedicció adquiria rellevància i seria llarga. El dijous el matí seria un dia de treball a mig gas, el divendres el matí seria per visitar monuments —i anar a buscar farigola els muntanyencs...— i a l’església s’hauria d’omplir amb funciona para litúrgiques.
Va ser revolucionari perquè també va comptar una nova normativa pel dejuni eucarístic, fins llavors sever des de la mitja nit del dia anterior a combregar.
Coses noves
Els canvis més notables van ser la nova processó de rams. La benedicció es va fer a Sant Joan —el primer any del canvi es feu a Sant Francesc— i el mossèn beneiria les palmes des d’un balcó que es muntaria a la porteta ogival que dona al cor de la plaça. La processó aniria pel carrer de Santa
Maria fins la porta principal de l’església. I el senyor Degà, amb capa pluvial vermella —nou color litúrgic destinat a aquesta cerimònia— seguiria lluint elegantment la gran palma que li confeccionaven cada any els esparters Masachs —vídua i cunyada—, de la Barceloneta.
La parròquia de la Trinitat beneiria els rams al Firal i després ho passà als claustres.
Va treure’s importància, a la vila, a l’antic Ofici de tenebres o matines del divendres sant. Van desaparèixer de cop els fasos o l’anar a matar jueus. Van deixar-se de vendre xerracs i masses per la quitxalla. I va establir-se la celebració d’un Via Crucis, amb el Sant Crist que presidia la sagristia —que s’usava pel Via crucis diari dins l’esglesia durant la quarema— al Tívoli, fet amb expressions espiritualment sentides. Mossèn JP. Sayrach va excel·lir en aquesta pregària a cada una de les catorze estacions.
I va mantenir-se la processó de la Soledat el divendres a la nit. Amb cucurulles, cadenes i gent descalça.
També es van mantenir els septenaris del Dolors, abans de la Setmana Santa. El que es feia a la capella de les Dolors era d’antologia, amb el cambril esclatant de llum i les sagristanes endiumenjades i algunes lluint peineta i una ampla mantellina; i el senyor Josep Recasens de Posas pare escoltant el sermó assegut en una butaca al presbiteri, era el corregidor de la confraria.. I es va seguir fent el Dissabte Sant a la tarda un funció litúrgica dita de la Soledat o corona de pregàries, amb l’assistència de dones endiumenjades.
Arriba el 600 i...
La setmana santa a la tarda va seguir —encara és així— i es feien celebracions a set capelles de la vila (Santa Maria, Trinitat, sant Francesc, Sant Elies, Clausura, Asil i Sant Ramon), totes elles plenes de gent. El Dijous Sant es feia una col·lecta especial per Carites amb unes grosses guardioles de fang pintades de color blau cobalt situades en les taules peticionaries a les entrades de cada temple.
Però... la societat va anar canviant. Va venir el 600 —al 1959 se n’havien venut ja uns 50.000— i aquest cotxet és el símbol de les noves costums de sortir de casa els caps de setmana. Amb ell van aparèixer les urbanitzacions populars, tot i que només eren accessible per gent que tingués un bon sou o capacitat d’estalvi. I va venir el turisme de setmana santa on amb l’excusa d’anar a veure processons lluïdes o experiències exòtiques a grans capitals la gent deixava la seva població i fugia enllà.
També van venir, a partir de 1963, les directrius del Concili Vaticà II sobre la litúrgia i la celebració del culte amb llengua del poble, deixant el llatí... I el concili va apostar per la llibertat religiosa.
Tot això van comportar canvis.
El més radical va ser deixar de fer la processó del Divendres Sant a la nit, l’última es feu el 1968 amb tres nous portants del Sant Crist (en JM Guardiet i els cosins Escudé). Un Via Crucis a la plaça Jaume I fou la substitució.
El llarg Via Crucis del diumenge de Rams es va fer l’any 1969 dins Santa Maria. I a l’any següent (1970) es van fer només celebracions litúrgiques del dijous i divendres a Santa Maria i la Trinitat i, en castellà, a Sant Francesc. El dijous el vespre i el divendres el mati es feren hores de pregària a les dues parròquies, el que antigament se n’havien dit Hores Santes.
I al carrer, amb els nous aires de llibertat, va imperar l’ambient festiu d’uns dies de primavera i els cinemes, llavors encara atractius, ja no programaven pel·lícules ‘religioses’, tot i que a les televisions no ens estalviaren els Ben Hur i els Quo Vadis?, pèplums de consuetud; i amplis reportatges de les Setmanes Santes tradicionals amb passos i encaputxats.
Van seguir-se cantant caramelles el vespre del Dissabte Sant, els pastissers van seguir fent mones i el dilluns va passar a ser el dia del gran retorn. En comptes de sortir d’excursió a fer una fontada, la gent tornava a casa i feia llargues cues a les carreteres. Aquesta era la notícia.
Misteris o passos al vuit-cents
L’any 1896 Eduard Vidal i Valenciano —germà de Gaietà, catedràtic i il·lustre de la galeria municipal—, home dedicat al teatre i als Cors de Clavé, va escriure un llarg article a El Labriego (29.02, 15.03 i 30.03) on recordava amb molta amenitat la setmana santa d’abans. O la de la seva infància. Ell era del 1838 i llavors tenia 58 anys. Evocava doncs les festes del cor del vuit-cents (1850...).
Hi havia processons solemnes el Dijous Sant i el Divendres Sant. Amb misteris o passos. I diversos Via Crucis.
Del Diumenge de Rams, Eduard Vidal recordà la curta processó entorn del temple després de la benedicció i la cançoneta que popularment es cantava reintepretant el significat litúrgic de la porta de l’església tancada i que calia trucar:
“Obriu, obriu que volem entrar, a les portes de l’església no hi venen bacallà”.
A la tarda hi havia Via Crucis i es portava a més a més del gran Santcrist el misteri o pas de “Quan porta la creu al coll” que era gestionat pels homes de confraria de sant Antoni Abat (pagesos).
L’Apostolat del nois
Una de les escenificacions que tenia requesta era l’Apostolat o representació para teatral dels dotze apòstols i Jesús que feien els nois de les escoles. El mestre senyor Tarrida era el s’encarregava de formar el grup i ensenyar-los els versos que recitaven en la representació. Els nois anaven vestits amb túniques, mantells, capes, corones i sandàlies i les famílies —es
buscaven nois de cases riques— es lluïen en disfressar-los d’una forma que fessin goigs. L’Apostolat representava els seus quadres enmig de la processó del dijous.
Els 10 passos o misteri
A l vila hi havia fins a final del vull-tcents, 10 passos o misteris. Mossèn Josep Planas els relata en descriure els altar de les antigues confraries i en dona detalls curiosos. Eduard Vidal també els cita en el seu relat.
Els passos eren:
L’oració a l’hort, a càrrec de la confraria del Bon Jesús o Muixerra. Alpas hi havia una branca de figuera amb figues madures, procedent de cal Morgades del Grau.
Quan l’assoten (confraria de la Bona Mort).
Quan el coronen d’espines (confraria del Rose; menestrals dela vila). El pas es recollia a Cal Bialel.
Ecce Homo (confraria dels espardenyers). Hi havia una figura d’un trompeter que guarnien amb un turbant.
Lo primer dolor (confraria de sant Eloi, ferrers).
Despullament (confraria de sant Jacint, serradors, boters,...)
Quan el claven a la creu (confraria de sant Josep, fusters i paletes). Al pas hi havia la figura d’un jueu negre que en deien de Cal Xacra.
Sant Crist, dels Teixidors. El recollien a Cal Pasqualet. Aquest Santcrist també tenia el nom de la Bona Mort.
Davallament (confraria de sant Miquel, sabaters). El recollien a cal Grases.
Sant Sepulcre (confraria de Sant Lluch, impressors, fideuers, betes i fils i ram de l’agulla). El recollien a cal Fèlix Alagret.
I també:
La Santa Espina, gestionada per la confraria de la Minerva o del Sagrament; el pas, sota tàlem, el portaven quatre capellans. És possiblement el pas més antic i el Llibre Verd en dona notícia el 1599.
I el tabernacle de la Mare de Deu dels Dolors.
Els passos eren muntats i guarnits en diverses cases de la vila i el dimecres sant la gent i quitxalla anava a veure’ls. El dijous eren traslladats a l’església per sortir a la processó. Mossèn Planas explica l’ordre en que es distribuïen dins la nau.
Aquesta processó era molt i molt lluïda. Es comptaven les atxes que cada confraria portava. L’obrien els armats o soldats romans comandats pel capità manaia que tenia al costat un trompeter i encapçalava la cohort un estendard. Vidal assenyala que un atractiu de la comparsa era veure quin soldat lluïa “més plomes a la cimera del brillant casc de llauna”.
Un recorregut llarg
És al Llibre Verd on trobem el recorregut que feia aquesta processó el 1600. No deuria variar fins el 1835, any en que van tancar els convents de frares.
Sortia pel portal petit de Santa Maria, o de l’orgue, i pel carrer de Santa Maria anava fins al de la Cort i d’aquí fins el convent de Sant Francesc, entrava a l’església tombava pel claustre i tornava sortir al carrer de la Cort que pujava fins passar per davant de Sant Joan i seguir vers la Ferradura
(Quatre cantons), Sant Esperit (Font), entrava al convent de la Trinitat i en sortia al carrer dels Ferrers que pujava fins la plaça Major (Constitució), per anar per la Vall del Castell i plaça de l’Oli fins a Santa Maria entrant-hi pel portal major i rodar per dins.
El tabernacle de la Santa Espina, tutelat per l’ajuntament, anava sota tàlem i el portaven quatre capellans i tota la Comunitat de Beneficiats i les autoritats amb el Batlle li feien costat.
El tabernacle de la Mare de Deu dels Dolors o de la Pietat, segons el Llibre Verd, tenia la companyia del Veguer, dos jurats i molts prohoms de la vila. Vidal explica que enmig dels misteris hi havia un grup de deu cantors que acompanyats d’un fagot cantaven el Miserere.
"Miserere mei, Deus,
secundum magnam
misericordiam tuam".
Divendres de dolor
La processó del divendres era més austera. Es venerava la imatge de Sant Crist i la Mare de Deu Dolorosa. I és la que ha perdurat.
El Labriego dels primers anys descriu la de 1877:
“La del viernes santo, regularment concurrida, que como todos los años le dan lucidez y gravedad los numerosos congregantes que a la misma asisten. Precedieron la misma los correspondientes soldados romanos con particular contentamiento de los vecinos de esta villa y forasteros comarcanos”.
Aquesta processó sortia de les Dolors i des de 1885 es té constància que tres xicots s’estrenaven a portar el Sant Crist, imatge que va ser restaurada per Celestí Falcó de la casa Palaudaries l’any 1890.
Seguint les noticies de El Labriego, l’any 1901 va haver-hi pocs congregants i, en canvi, molts homes i dones de devoció. I a l’any següent, una petició feta des de la publicació va aconseguir recuperar els cants del Miserere i de Stabat mater que s’havien perdut...
El relat de Gaietà Vidal
Tenim un relat de la processó del Divendres Sant en la novel.la Rosada d’estiu de Gaietà Vidal i Valenciano. Escrita el 1885, onze anys abans de la narració que de la setmama santa vilafanquina feu el seu germà petit Eduard. És un text concís. El deixem en el catala pre fabrià, que sortí de la
ma d’un catedràtic de la universitat.
“Llargas fileras de devots que, ab senglas antorxas en las mans, precedían la imatge del Redemptor, posada en la creu ahont sofrí mort ignominiosa; y després d'ella los congregants ab llurs hàbits de penitencia, arrocegant pesantas cadenas y ostentant los instruments de la passió; y la comunitat de preveres ab las armuças negras y lo blanch sobrepelliç; y la imatge de la Dolorosa en sa trista soledat, portada sota tàlem; y un concurs numéros, atapahit, que, ab gran devoció y recolliment, flectita'ls genolls en presencia de las sagradas imatges”.
Afegeix que un cor de cantors i “numerosa clerecía” cantaven el Miserere, l’Stabat Mater i la Salve Regina amb l‘acompanyament d’un fagot. Conclou:
“Músicas, paraulas, prechs, veus y cants que feyan mes tristas y pahorosas encara, l'incessant espetegar de las antorxas; l'aspre cruixir de las vestas rocegants; lo confós remoreig dels que devotament pregavan; lo dringar estrident, acompassat, esgarrifós de las cadenas fregant contra las pedras de plaças y carrers”.
Ho explica tot.
Crisi total del passos
En la història d’aquesta tradició processional hi apareix la crisi total dels misteris o passos. Amb els anys i el canvi de costums a l’acostar-se el canvi de segle —modernisme i noves generacions— les confraries i els misteris van perdre vigència i van entrar en la pendent de la decadència.
L’any 1897 no va fer-se la processó del Dijous Sant amb els misteris. És curiós que això succeeixi al cap d’un any de publicar-se la narració de la setmana santa d’Eduard Vidal V. Fou un presagi? Les causes que es publiquen es que els passos estan estropellats per manca de cura de les confraries.
El 1908 la crisi ja es ferma i Pere Alagret des de El Labriego analitza el fet i troba les causes en l’afebliment humà i econòmic de les confraries i gremis, en la manca d’assistència a les processons i en l’envelliment dels passos.
La crisi va durar 7 anys. L’any 1903 va torna-hi a haver processó del dijous amb misteris que s’exposaren a Sant Joan en comptes de les diverses cases. Tot i això, Alegret es preguntava: “Seguirà l’entusiasme?”
La revifada va durar tres anys. El 1906 ja no va fer-se i la parròquia organitzar un Via Crucis pel carrer. I els passos ja no van tornar a sortir més. “La procesión del Jueves Santo ha pasado a la historia”, sentencià El Labriego. “Ha muerto por consunción”, reblava.
Són els anys del modernisme i del sorgiment del noucentisme.
Veiem en tot aquest llarg periple un procés de consumiment de costums, de corsecament d’una tradició, d’esgotament d’un model. És, alhora, també un procés de canvi. D’evolució.
Comentaris