L’altra casa de sant Fèlix: l'antiga imatge del patró viu a Cal Pepitu Esteva

La talla que va sortir entre 1939 i 1959 es conserva a la rerebotiga de la Impremta Esteva, un espai convertit en petit santuari familiar

L'antiga imatge de sant Fèlix. Autor desconegut. ACAP.

A la plaça de la Constitució, sota les voltes, a la rerebotiga de la Impremta Esteva, hi té estada fixa la vella imatge de sant Fèlix que, durant vint anys (1939-1959), va presidir la Festa Major de Vilafranca. Cal Papitu Esteva és l’altra casa de sant Fèlix, o la casa de l’altre Sant Fèlix. O el cau del Sant Fèlix vell. Com es vulgui.

Pels Esteva —ara la família Sans Zafra—, tenir sant Fèlix a casa és un honor i un privilegi. La imatge és un més de la família i té habitació pròpia. Guardar-la és una història d’estimació cap al sant que, a cal Esteva, ve de lluny, de molt lluny: del besavi Josep Esteva i Sala, nascut el 1870, fill d’un Esteva provinent d'Ordal i boter. El 1891 va obrir la impremta al cor de la vila, sota el campanar i amb botiga sota els porxos de la plaça. La primera referència, però, es troba el 1872.

Aquest Esteva i Sala va ser tan devot de sant Fèlix i de la Festa Major que va ser-ne administrador set vegades entre 1892 i 1923. Mossèn Trens, amb el seu característic enginy literari, el va batejar com «l’administrador de recanvi», ja que més d’un cop va assumir l’organització de la festa quan el senyor degà i/o l’alcalde no trobaven administradors.

Una cripta laica i devota

El besavi Esteva va dedicar molta feina professional a la premsa local i, de les seves impressores —minerves o màquines planes, entaforades en un soterrani esglaonat—, en van sortir setmanaris locals de fonda petja, multitud d’impresos i, sobretot, estampes de sant Fèlix. El seu fill, Josep Esteva Romagosa, va seguir la trajectòria del pare. I els fills d’aquest, Albert i Francesc Sans, ho han mantingut.

Ara, la Impremta Esteva és un autèntic museu, a més d’una botiga ben assortida. Pren la configuració d’una cripta laica —no religiosa, volem dir— i devota. A les parets hi ha penjades una bona col·lecció d’estampes de sant Fèlix, des de les de començaments del segle XX fins a les més recents. Amb la vista, se’n poden comptar gairebé un centenar. Al costat, fotografies de castells i d’altres efemèrides vilafranquines. La impressora Minerva, que encara funciona, una màquina bàsica dels impressors que ve a ser com el Ford T de la impremta, fa de faristol per mostrar un gravat festamajorenc de Pau Boada i una antiga novena de Sant Fèlix impresa a Cal Esteva.

La rerebotiga de la Impremta Esteva. Foto: L'Espurna.

A tocar de la Minerva, en un taulell on hi ha uns volums de la col·lecció del setmanari Panadès —imprès aquí fins al 2000—, Francesc Sans —en Cesc, l’impressor continuador de la nissaga— hi mostra una desordenada col·lecció de linòleums i gravats d’estampes de sant Fèlix, d’il·lustracions festamajorenques i de fets vilafranquins. Es pot palpar el mític linòleum de l’estampa de Jaume Busquets de 1928, un gravat de l’estampa que va fer Pau Boada el 1964 i un altre de les plomes que va fer per a les glosses de Ton Sabaté, així com gravats més antics de sant Fèlix i una caricatura de Lluís Giménez, cap de colla dels Castellers de la vila.

Sobre aquest taulell, en Cesc obre una gran carpeta en què, superposades les unes sobre les altres, van apareixent les estampes que s’han imprès a la casa. «Em sembla que hi són totes», diu en Cesc. Tenen l’olor de paper vell, mantenen el color i són de tacte delicat. «Molts anys, l’estampa era igual que l’anterior, només canviava l’orla o el color», explica. Així pot entendre’s la semblança de les estampes en què hi ha el sant dibuixat per R. Clausells i les que tenen la fotografia de l’antiga imatge del sant, de barba i perilla. «La imatge de sant Fèlix més antiga es coneix perquè el dit xic de la mà dreta amb què aguanta la palma és obert, no tancat». Explica que, en la imatge que va fer-se el 1939, la mà que aguanta la palma està tota tancada, «com la imatge que tenim aquí a casa».

La cripta-impremta, que té sortida a la plaça del Campanar, és petita i plena de racons. Un arriba fins a sota les voltes, on antigament hi havia una reixa respirador. «Aquí, a les fosques, hi guardàvem les palmes i els palmons per vendre les setmanes abans de Rams», recorda. També recorda que les àvies feien les palmes trenant les fulles dels palmons.

Fer setmanaris

En un altre espai hi havia la màquina plana amb què s’imprimien els setmanaris. Tot quedava molt ajustat, però la revista sortia puntual cada setmana; l’àvia i la mare en plegaven a mà els exemplars. Acció, el setmanari que va publicar-se de 1909 a 1936 per l’Associació Catòlica, i després Panadès, amb el suport de l’Ajuntament.

Arrambats a les parets hi ha els pupitres amb els calaixos de les famílies dels tipus de lletra. Davant d’ells, amb el componedor a la mà, els impressors anaven component els textos, lletra a lletra, que després s’havien d’imprimir.

«Jo encara componc», diu en Cesc. «En vaig aprendre als 14 anys, al costat de l’avi i el pare», i mostra un punt de llibre fet recentment amb un gravat de Mercader-Miret. També evoca que, en l’estret i aprofitat espai del taller, s’hi feien llargues tertúlies. Ancestrals tertúlies en què també hi tenia alguna cosa a veure l’àvia Esteva, tal com les descriu mossèn Trens, un punt fantasioses. Altres autors —Sabaté Mill, Chulvi, Udina...— n’han aportat detalls més contemporanis.

«S’hi parlava de tot», diu en Cesc. Entre els assistents habituals, recorda Ballester, el doctor Melo, en Trius, en Marquès, en Vallès, mossèn Maideu... Parlaven i discutien de política, de religió, de la vila, de la gent... «Els avis eren persones que es guanyaven la vida, just per viure, i la resta del dia pensaven en coses per a la vila o la gent». Els Esteva estan darrere del Cos de Portants, l’Aplec de Sant Pau, els Castellers de Vilafranca, el futbol, la romeria a Montserrat...

I, com presidint l’estança, hi ha a la paret les fotografies de la nissaga: els dos avis, Pepitus Esteva, i el pare, Albert, aquest al costat d’una impressora moderna.

La ‘capella’ de sant Fèlix

Cal pujar quatre escales per arribar a l’habitació que fa de capella a la imatge de sant Fèlix —li diem sant Fèlix vell?—. Tot pujant, a les parets, hi veus estampes antigues del sant que ja t’avisen que estàs arribant a un punt central de la devoció.

La cambra és petita, no té llum natural i una làmpada n’il·lumina l’estança. La imatge és allà, en un angle, sobre un sòcol d’un parell de pams. La tens a tocar. Està revestida amb la sotana senzilla, el roquet i la museta de cada dia. Porta bonet i palma. Et mira. Impressiona. És un sant que, per la seva alçada, fa grup amb els qui el visiten. No té la solemnitat d’un altar ni la protecció d’uns canelobres. És a casa i et rep amicalment.

La antiga imatge de sant Fèlix a la Impremta Esteva. Foto: L'Espurna.

En un altre angle, davant seu, hi ha penjada la sotana, el roquet i la museta de mudar, amb brodats i llantions de cristall. Denota el pas del temps. A les parets, estampes.

«Sempre ha estat així, des del 1959, quan el senyor degà, mossèn Tomàs Pujadas, va donar la imatge a l’avi», diu en Cesc. «El bonet amb borles a les puntes, tal com es veu en unes fotografies estampades de la paret, no l’hem tingut mai... Tampoc li hem canviat el vestit...».

Curiosament, prop de la sotana de mudar hi ha la vesta del Cos de Portants i el corretjam per portar el Sant Crist gros. «Som del Cos de Portants des de l’avi, que en va ser un dels fundadors amb els doctors Badia i Urpí...». Una altra característica dels Esteva.

Visites al sant

Venen visites a veure sant Fèlix? Sorgeix en la conversa. «I tant! Els mossens de la parròquia hi han vingut, més d’un; també l’alcalde. I fins i tot va voler venir a visitar el sant el cap de plaça de la Diada de Sant Fèlix». I la imatge l’han deixat per a alguna exposició.

Parlem de la història oral de la imatge. Se’n saben poques coses. L’antiga imatge, vestida amb roba, sembla que va fer-se el 1815 o més endavant, i va ser cremada el 30 d’agost, dia de Sant Fèlix, de 1936. Se’n va «salvar» la cara cremada. El 1939 se’n va fer una rèplica vestida amb roba, perilla i bigoti i de cap i pota —és a dir, amb el cos fet d’una carcassa de fusta—, que va ser substituïda el 1959 per l’actual talla que va fer Josep Ricart Maymir, engrandint una imatge barroca conservada al museu. La imatge de 1939 és la que es guarda a la capella-cripta de Cal Papitu Esteva.

En Cesc tanca el llum de l’estança i deixem sant Fèlix.

El rellotge del campanar

Toquen hores al campanar. Això permet evocar una activitat dels Esteva: donar corda al rellotge del campanar. Quan es va jubilar el Sr. Víctor Puig, l’Esteva i el pare, Albert Sans, es van cuidar cada dia de pujar al campanar a donar corda al rellotge. «S’havien de pujar els contrapesos, que eren els que donaven corda durant vint-i-quatre hores. Amb una maneta es pujaven i s’ajustava la màquina si el rellotge es retardava o s’avançava, millorant els pesos amb monedes», explica en Cesc.

També recorda haver tocat la matraca, que estava a l’espai de les campanes de les hores. «Vam donar corda al rellotge fins que es va automatitzar».

El campanar és una edificació veïna de la casa, però alhora és una estança familiar. Tant, que recorda que el seu avi, Pepitu Esteva Romagosa, s’hi va amagar més d’un cop durant la guerra... Era de dretes.

També explica que una de les activitats més populars del seu avi era fer d’arrenglerador de les processons, en diu «cap de processons» o director: la de Corpus, la de Setmana Santa i la de la Festa Major.

Tot i parlar de les coses antigues, en Cesc valora molt l’actualització que, dia a dia, la família ha fet del taller i de la botiga. «La mare, Carme, s’hi va dedicar a fons», explica, i mostra orgullós l’obsequi-emblema que els ha donat la Generalitat per ser un comerç històric. Però alhora recorda: «Vam introduir les bombetes elèctriques, comercials, veníem plomes estilogràfiques i vam tenir les primeres fotocopiadores i fax...». Ara mostra dos imants de nevera, un de Santa Maria i un dels castellers. «No n’hi havia cap de fet; el de Santa Maria és per ajudar a la reconstrucció».

A la plaça s’ha fet fosc i hi regna el silenci. Tanca la porta de la botiga —persiana avall— i comenta com caldria reanimar la plaça de la Constitució, que perd empenta.

Potser sant Fèlix pot tramitar algun favor...