Festa Major de 1926: un llevant de taula molt especial
- Joan Solé Bordes
- Jun 15
- 7 min de lectura
Un costum penedesenc desaparegut, protagonitzat pels balls del seguici festiu
Tot i que en l'actualitat aquest és un costum que podem considerar absolutament desaparegut de l'entorn de la tradició festamajorenca, els vilafranquins de sempre i d'una edat ja provecta recordem perfectament aquells dinars de festa major amb llevant de taula. A l''Abecedari de la Festa Major' vam intentar definir aquest component festiu del programa de la festa:
Costum tradicional, tot i que en clar decés o pràcticament desaparegut, consistent en la visita dels membres d'algun dels balls o dels castellers que, des de després de dinar i fins a l'hora de sortir la Processó, es presentaven a una colla de cases de la vila on eren ben rebuts. Sovint abans d'entrar-hi ballaven a peu de carrer —així ho feien habitualment els del Ball de les Gitanes, molt aimants d'aquest costum— o les gralles feien gala d'alguna peça del seu repertori.
L'acte, mantingut fins a gairebé les darreres dècades del segle XX, era el complement ideal a la sobretaula i oferia als membres del ball alguna mena de gratificació econòmica, tot i que darrerament era més habitual obsequiar-los amb alguna cosa per refrescar la gola.
Certament, la paraula "llevant" deriva del verb llevar o llevar-se en el sentit d'alçar-se o interrompre l'àpat per l'arribada d'alguna persona. El diccionari Alcover-Moll el defineix en un dels seus aspectes:
Capta domiciliària, acompanyada o no de música, que fan els obrers o majorals de la festa major mentre la gent dina, per recollir diners destinats a sufragar les despeses de la festa.
Però el llevant implica alçar-se de taula ni que sigui per sortir al balcó a veure les evolucions d'un ball o altre a peu de carrer, després vindrà l'obsequi, possiblement a la taula on els amfitrions i convidats ja han tornat a seure i els balladors i grallers s'hi fan presents per gaudir no sols de la propineta sinó també d'alguna copeta de bon vi o alguna de les menges que habitualment haurien de ser les de l'hora de postres, si no fos que aquestes darrers dècades el 30 d'agost els castells acaben tan tard que els convidats potser encara són al primer plat. També Alcover-Moll recull aquest sentit de la paraula:
Fruita, dolços i altres coses que es serveixen com a final d'un àpat.
I, en aquest sentit, l'assimila a la castellana "postres", forma emprada també en català. Qui sap si la desparició del llevant de taula ha estat conseqüència dels endarreriments horaris i el fet que a la vila molts components d'un o altre ball formen part també d'una colla castellera. No es poden repicar campanes i anar a processó.
En aquest sentit, l'acte del llevant de taula a Vilafranca tenia dos moviments: alçar-se de la taula per treure el cap al balcó i tornar després al menjador per tal de ser acompanyats per alguns membres dels balls. Certament, si es tractava de grallers o músics la interpretació a peu de taula era més habitual, tot i l'estridència de l'instrument, de forma que certs atuells musicals potser semblaven més adequats per a l'entorn d'un dinar de Festa Major quie no pas altres. Aquest era el cas del Jaume Cego i el seu violí que va retratar mossèn Trens al seu 'Vilafranca, senyora vila':
On hi havia gatzara, festa major o festa de família o barrila de cafè, allà feia cap el Jaume Cego. Era un número obligat de les festes majors dels voltants. A la de Vilafranca, molts anys, acompanyava el ball de bastons. Però el que li donava tot un caràcter medieval de joglar ambulant era la seva assistència a les festes onomàstiques de les famílies. Ell tenia un rengle de famílies per on passava a fer la tocada els dies del sant de l'amo o de la mestressa. Arribava a l'hora de les postres acompanyat d'un minyó que després fou un ferm excursionista. "Per molts anys" feia el músic cec amb la seva habitual sequedat de paraula. "Hola, Jaume. Com va això?", li responien sense interès. "Psè... anant tirant", deia ell invariablement tot desamortallant el violí. S'asseia tot donant una ensumada intel·ligent. "Quina peça voleu que toqui?" Si l'amo tenia alguna vel·leïtat artística li indicava de primer unes peces clàssiques. El classicisme no arribava més enllà de la "Favorita", "Doña Juanita" o "L'Africana". Per un moment, aquells menestrals atapeïts de gall prenien l'aire d'uns senyors de l'Edat Mitjana, que no en tenien prou amb recrear-se el paladar i volien que els hi fessin pessigolles a l'orella. Després venia el repertori de música del dia. "Però com t'ho fas Jaume, per aprendre tot això?" "Psè... tot escoltant", responia ell tot fent petar les cordes. Efectivament, ell no es deixava cap representació de sarsuela, on sempre tenia entrada franca.
Després de tocar li donaven un cigarret de paper i un got de vi, però amb discreció per part del donant perquè, si havia d'anar a gaires cases, els vins es barrejaven i el violí s'enrogallava.
Així el Jaume Cego, com un grill en la nit inacabable, va anar rascant a les palpentes el seu violí per alegrar els altres i oblidar-se de la seva fosquedat.
La taula del 29 d'agost del 1926
Ara fa cent anys hi va haver festa grossa al palau del Marquès d'Alfarràs, és a dir al col·legi de Sant Ramon de Penyafort. Aquell casalici, en ple agost deslliurat ja dels neguits infantils dels alumnes, acollia la I Exposició d'Art del Penedès. Es va inaugurar el 22 d'agost d'una manera tan senzilla com ho pot ser obrir portes i acollir una conferència del Dr. Estalella. Es podria dir que les úniques autoritats que hi assistiren van ser els administradors de sant Fèlix d'aquell any : Mn. Joaquim Inglada, Josep Clariana, Francesc Teran, Antoni Mestres i Jaume Valero, aquest darrer un dels impulsors del certamen.
Com ens explica la crònica de Josep Armengol Molins publicada al volum memòria d'aquella celebració [VV.AA. Les exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca 1926, el Vendrell 1927, Vilanova 1929. Ed. facsímil. IEP. El Vendrell 2012], aquell diumenge 29 d'agost els factòtums de la mostra es van entaular allí mateix, com si en fossin els marquesos en el que se'n va dir l'àpat dedicat als expositors. El va presidir en Joaquim Mir, en aquells anys la figura més rellevant de l'art contemporani al Penedès, i al seu entorn personalitats destacades d'un àmbit o altre cultural, així Manuel de Cabanyes, Emili Berger, Josep Estalella, Francesc Pujols, Manuel Trens, Miquel Utrillo, Enric C. Ricart, Antoni Martorell, Pere Jou, Pere Bohigas, Pere Mas i Perera, Jaume Valero, Ricard Fortuny, Manuel Benach i encara fins a gairebé mig centenar, cap dels quals, pel que ens consta, formava part d'un o altre estament oficial, ni tan sols de l'Ajuntament de la vila que llavors presidia Joan Àlvarez de Sisternes. En plena dictadura primoriverista les relacions amb la Casa de la Vila sembla que no passaven pel millor moment.
Va oferir l'àpat Emili Berger que va aprofitar l'oportunitat per a remarcar el goig que feia aquella taula on es van servir entreteniments variats, ous arlequí, peix amb salsa tàrtara, pollastre rostit, fruites i dolços com els borregos de Vilanova, els bufats del Vendrell i les coques de Vilafranca, a més de cafè. La beguda va ser ben penedesenca: vins de Caves Hill de Moja, Montgròs de Vilanova, Freixedes de Vilafranca, malvasia de Sitges i xampanys Calixtus, Freixenet, Lavernoia i Muntaner, a més d'anís Penedès de cal Gallemí. El brindis l'havia de fer en Mir qui presidia la taula, però va cedir la paraula al sitgetà Miquel Utrillo qui va deixar ben clara la perspectiva del certamen:
El banquet que estem celebrant és una cosa inusitada. No ens ha aplegat ací cap interès polític, ni cap interès econòmic. Cap de nosaltres vol res, ningú de nosaltres ve a fer cap negoci. Encoratja de veure com comencen a saber aplegar-se germanívolament gent d'una mateixa professió.
La minutadel dinar.
Un llevant de taula penedesenc
Hi va haver més parlaments, en Rafael Marquina, en Francesc Pujols, Josep Estalella, el vendrellenc Vidal Salvó i Jaume Valero Ribas. Diu que en Mir els donava la paraula a un o altre amb una coca de Vilafranca a la mà.
En arribar, però, el corresponent llevant de taula, en Valero i alguns convidats més van treure el cap al balcó del col·legi de Sant Ramon i tots els altres van sortir a la porta de palau, i allí van ballar els gegants de Sitges, de l'Arboç, de Vilanova i de Vilafranca; el Drac i l'Àliga de Vilafranca, la Mulassa de Vilanova, els Diables de l'Arboç, el ball de les Gitanes i el de Bastons de Vilafranca, els Xiquets de Valls i potser algun ball més de la festa de Sant Fèlix. Mai no s'havia vist un aplec de folklore popular penedesenc com aquell i cal suposar —no en diu res la crònica— que bona part dels components d'aquest floret de folklore es van aplegar tot seguit a la taula de palau a gaudir d'una copa de xampany i d'algun retall de les postres penedesenques.
Tot plegat ho recordava el maig de 1936 a 'Mirador' Josep Maria de Sagarra:
Entre les anades a Vilafranca més solemnes, s'hi compta aquella realitzada amb motiu de la I Exposició d'Art del Penedès. La població feia molt de goig i fins els mateixos veïns observaven que tothom havia tingut punt a regar el carrer, potser perquè hi desfilaven els gegants de Sitges i En Miguel Utrillo, autor responsable d'aquelles quatre rajoles que a la vila blanca recorden que la netedat és mitja vida. Els nostres amics vilafranquins, atrafegats a complimentar els forasters, adoptaven un gest cerimoniós molt posat en raó, però que no deixava, de desfigurar-los una mica. I van aconseguir el que volien: fer que l'exposició del mobiliari, de les vestimentes, dels ventalls, de les auques, dels periòdics, des llibres i de les solfes de la Vilafranca antiga desvetllessin una emoció tan intensa com l'ígnia presència del Drac. [Sagarra, Josep M.]. 'Els dijous blancs' , a Mirador. n. 380. Barcelona, 28 de maig de 1936. p. 1.]
Comentaris