Pau Boada, l’artista que ha fet més estampes de sant Fèlix
- Antoni Ribas
- Mar 9
- 13 min de lectura
Actualitzat: Mar 23
L'autor en va pintar set, entre el 1932 i el 1968
Pau Boada Mercader és el pintor vilafranquí que ha dibuixat més estampes de sant Fèlix. N’ha fet 7, des de 1932, tot i que l’última, la de la Festa Major de 1977, se l’ha de considerar pòstuma perquè ell no la veié publicada. Havia mort dos anys abans i l’obra era la reproducció d’un oli que Boada pintà el 1952. La seva obra com a estamper comença en la festa de 1932 i segueix en les dècades següents: 1940, 1942, 1952, 1968, 1969 i 1977.
De tot el conjunt d’artistes que han realitzat l’estampa de sant Fèlix només el vilafranquinitzat Ricard Clausells i Gambús (Reus, 1864 - Sant Feliu de Llobregat, 1939) s’hi equipara. També és l’autor de 7 estampes, entre 1907 i 1929, i algunes són reproduccions.
L’estampa de 1932
Era una Festa Major partida o desglossada, ja que els actes religiosos estaven severament separats de la festa popular. I seguint un costum del laïcisme vilatà, els actes religiosos no s’anunciaven en el programa popular. L’estampa de sant Fèlix, un dels signes de la festa al costat del programa, va repartir-se durant l’ofici perquè no hi hagué pas capta.
La festa popular l’organitzava una comissió municipal i per la seva banda la parròquia nomenava uns administradors de la capella del sant. Aquests degueren encarregar l’estampa a Pau Boada. Els administradors foren Manuel Batlle, Antoni Amador i Ricard Montserrat. Era Boada un jove artista de 22 anys que feia de pastisser a Ca la Giralta, sota les voltes de la plaça de la Constitució. Boada feia penya amb els joves vilafranquins que s’havien engrescat a fer la revista Hèlix, de caràcter futurista i surrealista. Dibuixava i Manuel Benach li encarregava linòleums i dibuixos pels opuscles de la col·lecció Quaderns Il·lustrats Penedès (1934-1936). També s’havia donat a conèixer com a cartellista pels aplecs dels joves de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC) fundada pel capellà vilafranquí mossèn Albert Bonet Marrugat. Entre els administradors, Antoni Amador era de la penya de l’Hèlix i veí de Boada del carrer Graupera.
Aquest sant Fèlix té aparellada una altra estampa de Pau Boada de la Mare de Déu del Roser, linòleum realitzat en la mateixa anyada. I la interpretació del sant s’avé amb la corrent que el veia revestit més com a ciutadà romà, caràcter que li donava també l’ús de la roba litúrgica que llavors les noves corrents liturgistes reclamaven. El primer sant Fèlix de Boada no s’apunta a la tradició del Bonet de quatre puntes, el roquet de puntes i l’esclavina o musseta amb gires morades.
1940 amb àngels i ocells
A l’estampa de 1940, l’obra de Boada ja ha madurat. Ha passat una guerra, han passat vuit anys plens de tensions i angoixes, es viu en un clima pacificat ple de sordes i silenciades repressions, pors i misèries de la postguerra. La Festa Major les pretén tapar i és per uns vilatans un moment de felicitat i per altres de sanglots. En l’estampa no s’evidencia, però, aquest context. És una imatge optimista, pel color, per la composició enjogassada i per la joventut que palesa el sant.
És una estampa tricolor, en la qual hi domina el negre que marca les línies i les formes; el blau cel i l’ocre donen relleu a les figures del conjunt. Boada presenta un sant Fèlix amb els braços oberts —si digués missa, diria el Dominus vobiscum— i insinuant un somriure en un rostre net, afaitat, sense perilla ni bigoti.
El sant no està sol. Boada trenca la solitud de l’estampa del 32 i acompanya el protagonista de quatre angelets, sis coloms i un ram de flors. I arrodoneix l’espai amb unes orles que contenen el nom i el títol de sant. Tot l’espai és ple i possiblement ja insinuï una de les característiques de l’obra mural de Boada: no deixa mai un espai buit.
És la segona estampa de la postguerra i la primera que és patrocinada per una administració clàssica —un mossèn i tres senyors són els administradors, com diu l’auca de Josep Estalella— i té la gràcia de ser trencadora, moderna, amb gust de noucentisme, seguint les petjades de Jaume Busquets. Això és interessant perquè el franquisme llavors naixent afavorirà un art clàssic-kitsch i en el món pietós abundaran les estampetes edulcorades i les imatges de Can Buchaca, una imatgeria barcelonina del carrer del Bisbe.
Un dels elements trencadors que aporta Boada es veu en el sant que no porta ni el llibre ni la palma, símbols del sacerdoci i del martiri que els mostren, al seu costat, dos angelets. Els altres dos àngels aguanten l’orla superior que duu el nom de ‘S. Felix Martir’ (sic). També són trencadors els ornaments corals del sant: la sotana estilitzada, el roquet sense puntes i la musseta amb plecs rítmics.
El detall que denota un nou règim polític-comunicatiu és en la segona orla que diu en castellà ‘Patrón de Villafranca’. L’ús del Villafranca o Vilafranca durant anys indicarà alguna cosa més que una opció idiomàtica. Un ram de flors apaïsat del gust dels creats per E.C. Ricart i Jaume Busquets farà de base l’estampa. Sant i angelets estan flotant sobre núvols, l’estampa, però toca de peus a terra.
Ple color l’any 1942
És molt probable que el pintor Lluís Maria Güell, administrador de la festa aquell any, li encarregués al Pau Boadal’estampa. Güell estava pintant la capella del Sagrament de Santa Maria i ja era un artista de nom. Boada era un jove de 32 anys dedicat a l’art i al Museu, on havia exposat i el seu nom començava a arrelar. És la tercera estampa de sant Fèlix que fa. I trenca motllos.
L’any anterior (1941) l’estampa havia estat la fotografia de la vella imatge de sant Fèlix que es va cremar el 1936. Aquesta icona serà la que proliferarà en l’estamperia de la capta durant els anys de sequera artística o de pressupost escarransit. Boada trenca la línia de les seves dues estampes anteriors i presenta una imatge que atrau. El color rosat del fons de l’estampa és el punt atraient que captiva l’ull del fidel. Transmet optimisme, tot i ser el 1942 un any de guerra al món.
És una estampa trencadora perquè té línies modernes i alhora sembla inspirar-se en una vella escaparata d’una casa pietosa. Apareixen dos grans gerros de flors que flanquegen la imatge —seran un ítem repetit per Boada— i insinuen que tot el conjunt pot haver estat sobre una calaixera de casa l’àvia, però el color, les formes i les diverses figures creen un ambient quasi oníric, fantasiós. I aquests elements cal retenir-los perquè Boada els tornarà a fer aparèixer fins a les darreres estampes dibuixades (1968 i 1969). Són elements del seu propi imaginari: les grans flors estan en els murals del Museu, en estampes i en els mosaics de la façana de la casa del carrer de Lluna on va instal·lar-s’hi la biblioteca de Caixa de Pensions a finals de segle XX.
L’estampa té quatre colors on hi predomina el rosat del fons, el vermell i el verd que omplen les formes que fa amb el negre. Aquesta proliferació de colors és també pròpia de Boada i amb els anys adquirirà un pes específic.
El sant és dibuixat amb túnica i toga romana. Porta una palma petita (el 1968 tornarà a usar aquesta forma esquifida) i té un rostre tímid i colrat. La figura recorda alguns apunts de Boada de les il·lustracions de 10 Glosas de Fiesta Mayor d’Antoni Sabaté Mill i també la figura del capellà que diu missa a les pintures del Sagrament de Santa Maria, obra de Güell.
Les gerres de flors són un dels elements més interessants de l’obra. Són unes floreres quasi surrealistes perquè combinen flors de diverses mides i colors amb elements de la iconografia de sant Fèlix (el missal, el calze, els corporals,...) i hi apareixen dotze ocellets voleiant que també poden ser flors... Realisme màgic.
I com a detall temporal: el nom del sant i l’any apareixen en castellà, aquesta vegada inconfusible perquè tot està ben accentuat.
Dos sants de 1952
Pau Boada va fer l’any 1952 l’estampa i exposà un oli en què hi havia també un sant Fèlix en la notable exposició que va fer al Museu sobre temes de la Festa Major.
Vilafranca el 1952 ja ha tret faves d’olla i no pateix els rigors de la postguerra. Aquell any s’acabaren les cartilles de racionament i el Congrés Eucarístic Internacional que es feu a la primavera a Barcelona fou una festa. Artísticament el Congrés va tenir quelcom de revulsiu perquè en diverses exposicions artístiques s’hi van presentar obres de temàtica religiosa que van significar un pas endavant sobre l’estamperia pietosa habitual. I Pau ha fet una exposició individualpresentant un conjunt d’una obra que adquireix gruix. Molts dels quadres estan en col·leccions particulars. L’original de l’estampa també hi és exposat.
L’estampa, doncs, de 1952, deu anys després de l’anterior, representa un pas més en la creixença artística de Boada. I no és literatura. L’estampa no té res a veure amb la de 1942 i l’artista enfoca el tractament de la imatge de sant Fèlix des d’un angle nou. Antoni Sabaté Mill, amic de Boada i crític de bon gust, va escriure a Acción Catòlica (27/08/1952): “La estampa es la más feliz de las editadas per el autor en años anteriores”.
L’estampa és de to burdeus. Tricolor. I el sant es retalla sobre el fons blanc del paper i sembla provenir d’un passeig pels afores de la vila. Pau Boada recupera una tradició setcentista de posar als seus peus del sant un paisatge, en aquest cas, de la vila representada pel campanar de Santa Maria, dos magatzems de vi amb les botes, una torre de fasina i un cep, amb les ondulants muntanyes de Sant Pau i Sant Jaume.
El sant té companyia: dos fidels devots, un noi i una noia, agenollats als seus peus, semblen escoltar el que Fèlix els pot llegir del breviari o la Bíblia que porta oberta en una mà. És una escena de contingut idíl·lic. Aquesta companyia dona una categoria especial a l’estampa perquè és de les poques —quasi única— en què el sant està acompanyat.
L’estructura triangular del conjunt fa que del grup sant-fidels sigui una peça unida i la mirada es fixa en el rostre del sant. Els verds i blaus, ara ja habituals en l’obra de Boada, donen vida a les formes ondulants de la sotana i la museta del sant i a l’estilitzat vestit dels dos devots.
L’estampa té vida. I en el meu record infantil hi ha el comentari que vaig oir a casa: “Aquest sant Fèlix és el que volen fer per la processó”. Veritat o comentari infundat. En l’ambient parroquial hi havia la inquietud de substituir la imatge processional de sant Fèlix de bigoti i perilla.
No hi ha cap dubte que Boada per fer l’estampa es va inspirar en la imatge barroca que hi havia al Museu, donació de mossèn Josep Maideu. Boada, en les seves llargues estades al Museu, estava amarat de la presència de la imatge barroca i la interpretà a la seva manera, dotant-la d’una vivor esplèndida i lluminosa.
Encara ara és moderna aquesta estampa. No acusa el pas dels anys i de les festes majors.
L’oli de sant Fèlix que va exposar el 1952 té també la mateixa inspiració i, vist ara, és una síntesi de les estampes de 1942 i 1952 amb trets propis. Va ser l’estampa de la Festa Major de 1977, una estampa pòstuma. O un pòstum homenatge.
La sorpresa de 1968
Han passat 16 anys i Pau Boada torna a fer l’estampa. És una agradable sorpresa artística. Feia anys que l’estampa s’havia estabilitzat en la reproducció fotogràfica de la imatge processional que el 1959 va fer-se ampliant la talla barroca i desant a cal Pepitu Esteve el sant de cap i pota o el sant Fèlix de perilla i bigoti. Des del 1963 s’imprimia una bonica quadricromia —llavors costava alguns calerons aquesta impressió— orlada o no. Entre el 1959 i el 1963, les estampes eren una reproducció fotogràfica del nou sant en blanc i negre i el color estava en l’orla i el text, si convenia.
Els administradors del 1968 eren persones de prosàpia castellera —en Sol i en Solsona,...— i coneixien a Boada. Sabien què li encarregaven. I Pau els va donar una estampa trencadora. La gent menys feta als moviments artístics o amb gust d’estamperia tradicional no s’acabava d’empassar un sant Fèlix enmig de tantes flors. I tant color.
Però és el sant Fèlix que floreix en uns anys bellugats i plens de canvis. Estem en l’estiu del 1968 i al maig París ha tremolat i ha fet sorgir un nou llenguatge i unes noves esperances. “Aixequeu les llambordes i trobareu la platja!” deien els estudiants parisencs mentre trencaven altres tabús. I en el món religiós, el 1968 comença a viure’s la llibertat després del Concili Vaticà II. És l’any de l’edició del Catecisme Holandès i la missa ja és en la llengua del poble. Cada setmana pot venir un nou canvi de costums. I aviat es parlarà de secularitzar la Festa Major... I Pau Boada, amb intuïció artística, fa sorgir sant Fèlix d’un gran gerro de flors. És una apoteosi. Surt de la vida i del color. És viu, no ha periclitat. No ha estat desat a les golfes de la història. No és pell morta, que diria Sabaté Mill. Tot i això... L’estampa és una sublimació de la seva obra. Pau Boada, a més a més de pintar a l’oli i fer esgrafiats brunyits amb àgata, li agradava fer collages amb retalls de paper. I l’estampa n’és una mostra ben clara.
L’orla prové d’unes puntes dels papers de les safates de pastisseria, com les puntes de roquet del sant. Les flors són tot un mostrari: onze flors —una de ben gran al centre— acompanyades de quatre branques de fulles verdes, algunes serrades com procedents d’un maduixer o herbeta punxant de la vora del camí. Hi ha quatre raïms, blancs i negres, i un gran gerro —amb suau inclinació pròpia de Boada— de fisonomia romàntica.
I per acabar d’acompanyar el sant, dos grans coloms a banda i banda. Sant Fèlix —que ha deixat la museta a la sagristia, com els capellans hi han deixat ja la sotana— pot estar esperant que li muntin el baiard per sortir en processó. O aguaita l’arribada dels fidels que li porten els llantions que ja comencen a usar-se a Santa Maria.
El color ho omple tot: blaus, verds, vermells, negres, rosats, grisos... És una obra de maduresa. Pau Boada té 58 anys i ja s’ha consagrat en els grans murals vilafranquins: Ajuntament (1956), Museu (1960), Sindicat d’Exportadors (1962), Sala Grases-Rectoria (1963), Sant Jordi de l’Esquei (1965) i ha fet el vitrall central de Santa Maria amb un cel blau ple d’estels de colors que no agrada a qui paga ni a alguns capellans... Amb l’estampa posa un segell definitiu.
El repicó de 1969
L’advocat i organista Lluís Mas, amic de Pau Boada, comentava que l’estampa de 1968 tenia gruix. I n’havia encarregat una còpia de ceràmica. Afegia que sant Fèlix s’entenia plenament en el context de la Festa Major. “El dia que el Pau trobi la manera de posar sant Fèlix dalt d’un castell ho clavarà”, comentà. No va ser un castell, sinó un vailet de la moixiganga. Però... el 1969, al seguici de Vilafranca, no hi havia l’entremès de la Moixiganga, que només restava com a comparsa viva a Sitges. Per això el dibuix de Pau va tenir l’atreviment de posar el sant sobre un bastaix de la Moixiganga.
Conceptualment és una estampa rodona, acabada, completa. Vilafranquinament... va ser premonitòria. La Moixiganga local tornaria a renéixer amb l’eufòria recuperadora del seguici el 1985, superada la dictadura. L’estampa, doncs, resultà profètica. I també és com el colofó de l’obra estampera de Boada. Té orles abarrocades, dos gerros de flors, moltes flors, i el color característic de blaus, grocs, verds, grisos i unes notes de vermell. La gran orla que encimbella l’obra pot evocar l’antiga cortina que es posava al portal de la casa de l’administrador d’on sortia i on entrava el sant, i que en Pepitu Feliu, fuster de la parròquia i bastaix, puntualment muntava el 29 al matí i la tarda del 31.
L’oli de 1952 reapareix el 1977
Va ser una autèntica sorpresa. És una obra de Boada força desconeguda que només podien tenir present els qui gaudien de memòria d’elefant o l’havien vist a la casa on la tenen. Pau la va presentar en l’exposició que feu al Museu el 1952.
Sabaté Mill en la crítica citada de l’exposició (Acción C. 27.08.1952) escrivia:
Figura un óleo con la imagen de san Félix sentida con unción y felizmente tratada; el fondo y los floreros laterales, intensos y apretados de materia, dan al cuadro el aire popular y arcaico perseguido por el autor.
“És el quadre que et regala pel teu casament!” li deia un amic al jove afortunat. Els dos eren de les joventuts del museu on hi passaven hores. No sé si hi afegí “te’l compro!”, però ja se sap que un regal així és de mal to comercialitzar-lo... L’anècdota indica la positiva valoració que un jove advocat amb gust per l’art —ja llavors tenia ben col·leccionades les revistes de Dau al Set— feia de l’oli d’en Pau. Al seu costat, un bordegàs de cinc anys mirava la pintura i quedava absort amb els dos gerros vermells i retreia que estaven torts.
L’obra, l’estampa, té dos tractaments: el sant i l’entorn. El sant s’inspira en la imatge barroca del museu —la posició de la cama dreta ho testimonia— i tracta el rostre i el vestit del sant amb delicadesa. L’entorn és una festa. Els dos grans gerros vermells —és cert que tenen una inclinació—, les trenta flors, amb les fulles de color blau, el fons —com un paper de paret pintat—, les estovalles quasi de punt de creu, i el bodegó de la síndria, el raïm i dues peres... tot plegat, un plantejament oníric poc vist en un tema religiós. És una taula de Festa Major a l’hora dels postres?
El relligament del sant amb les flors, la fruita i les estovalles l’apropa a la realitat casolana d’una família que tenen el sant com un amic i comensal. Sant Fèlix participa de les refrescants postres gastronòmiques que en un dia d’estiu aporten la síndria, les peres i raïm. Hom hi pot veure també una tarda de setembre, passada la festa, en una casa d’un administrador...
Al 1952 la llibertat del tractament del conjunt podia sorprendre, especialment els gerros i les flors, però Pau, admirador de l’obra de Pau Picasso, gaudia de l’expressivitat creativa que des de feia anys imperava en l’art. I del 1952 al 1977, al cap de 25 anys, la tela feta estampa va ser un darrer homenatge a Pau Boada. Pòstum perquè havia mort el 1975, quinze dies abans de la Festa Major. La setena estampa, doncs, la va fer però no la va veure impresa.
Altres sants Fèlix
Com una nota enciclopèdica a peu de pàgina consignem que Pau Boada va dibuixar altres sants Fèlix com a complements d’altres obres i d’esquitllentes en una il·lustració.
Així hi ha el sant Fèlix de l’Auca de la Festa Major escrita per Josep Estalella, que evoca l’estampa de Busquets del 1928. Anys després (1952) la dibuixarà de bell nou, engrandint i colorant els dibuixos. D’ells es pot destacar el que es titula 'La capta', en què apareix el sant Fèlix petit al costat d’uns escolans de cota vermella i la tartana.
En el llibret d’A. Sabaté Mill, '10 glosas de la fiesta mayor' (1945), va fer les il·lustracions de cada una i hi posà tres sants Fèlix. Són dibuixos a ploma, molt lliures, acolorits a mà; en una il·lustració hi ha la imatge del sant de perilla i bigoti, posat de perfil, a casa l’administrador, i un vailet li aixeca les faldilles de la sotana, facècia tafanera que passava a cada casa on feia estada el sant.
I recordem la portada d’Acció Catòlica, del número extraordinari de la Festa Major de 1963. El sant és en el penó que centra la portada, un dibuix a ploma que el setmanari colorà a mà.
Comentaris