Sant Raimon, més enllà de Vilafranca: la gran processó de Barcelona de 1601

La capital catalana va fer festes durant tres mesos, amb una processó de deu hores

Sant Raimon de Penyafort. Foto: L'Espurna.

Fa 425 anys, Vilafranca i Barcelona —sobretot— van fer unes grans festes perquè l’Església Catòlica va fer sant —canonitzar— Raimon de Penyafort. Era l’any 1601, el primer del segle XVII. Barcelona va viure tres mesos de festa i el 24 de maig feu una gran processó. Vilafranca va ser més mesurada però, entre altres coses, també va fer una llarga processó cap al castell de Penyafort, als Monjos, el dia 7 de juny.

Pel seu record, misser Salvador Comelles va deixar explicada la gesta vilafranquina en dos llargs poemes de versos ressonants.

“Comencaré jo a cantar 

en ma llengua cathalana 

pus estic ab segur port, 

diré de bona gana 

de hont procedeix y mana 

sanct Ramon de Peñafort”. 

Aquest n’era un i, en unes cobles, Comelles relata la processó:

“A Vilafranca,  

 cosa que spanta, 

la gent y avia 

que no y cabia,  

que mare és  

del Penadès.  

Per son patró 

fan professo,  

ab bon deport 

a Peñafort,  

fora la vila". 

De les festes de Barcelona existeix una llarga narració de Jaume Rebolla, frare dominic i prior del convent de Balaguer, que, ajudat per Gaspar Vicenç, dominic de Barcelona, recollí tot el que es feu en una publicació de 500 pàgines. Hi ha diversos plecs de poemes. Alexandre Amargós en feu un versificant en rodolins la gran processó del 24 de maig.

Barcelona engrescada 

Barcelona era la seu del virrei de la Corona d’Aragó, que vivia en un gran casal de l’actual plaça de Palau, i era un bisbat important amb catedral gòtica. Era també un port amb molt trànsit de vaixells i per la ciutat s’hi movien entre 35.000 i 40.000 persones.

La notícia que la Santa Seu, amb el papa Climent VIII, havia canonitzat el frare dominic Ramon de Penyafort va arribar a les 6 del matí del dia 10 de maig de 1601. I es desfermà l’entusiasme. Els dominics van tocar les campanes del convent de Santa Caterina, prop de la catedral —ara hi ha un mercat amb una teulada fabulosa d’E. Miralles— i hissaren al campanar una bandera en la qual hi pintaren sant Raimon passant el mar sobre la capa. Aquest és el fet portentós —miracle?— de la seva biografia que més s’explicarà i es dibuixarà; es representa àdhuc al retaule en coure repussat que hi ha a l’altar de Santa Maria de Vilafranca, fet per Jaume Mercader Miret.

A les 9 del matí, a Santa Caterina ja no s’hi cabia. Molta gent va acudir-hi a visitar la tomba del nou sant. Allà es mostrava, feta relíquia, la capa amb la qual va travessar el Mediterrani, des de Mallorca a Barcelona. I van començar les desfilades i processons mentre al claustre del convent es cantava el Te Deum. Les visites van omplir tot el dia, fins a les 11 de la nit.

El bisbe de Barcelona, Alonso Coloma, va ordenar que toquessin totes les campanes de les parròquies de la ciutat (Santa Maria del Mar, el Pi, Sants Just i Pastor, Sant Miquel, Sant Pere de les Puel·les, Sant Jaume i Sant Cugat) i dels convents. El virrei, Lorenzo de Figueroa, duc de Feria, va autoritzar que es fessin arcabussades —trets d’escopeta i altres peces— des dels baluards de les muralles que rodejaven la ciutat.

A les 12 del migdia, els consellers de la ciutat —el poder municipal del Consell de Cent— visitaren el sepulcre. Des del castell de Montjuïc es feren senyals als vaixells representant —diuen— o glossant el miracle de sant Raimon. La ciutat s’engalanà amb domassos. I a les tres de la tarda es reuní el Braç Militar, instància seriosa de poder, per estudiar què fer. El Braç Militar l’integraven 30 persones. Entre elles hi trobem Francesc d’Aguilar, senyor de Castellet, Felip Copons, Jaume Espuny i Joan de Peguera, que poden ser cavallers del Penedès...

La decisió més gran fou la de deixar expressar l’alegria de la gent, fer un gran certamen poètic, organitzar justes de cavallers i fer una gran processó el dia 24 de maig. I no volen adormir-se perquè, essent Barcelona la ciutat de sant Raimon, no volen quedar endarrere d’altres localitats.

Una ciutat festiva o festera 

Barcelona era considerada ja pels seus contemporanis una ciutat que fàcilment s’engrescava. Festera. Miquel Parets escriu: “Té aquesta terra una cosa que en matèria de fer festes i bullicis mai s’hi coneixen treballs, que tothom treu forces de flaquesa”. Han deduït els historiadors (A. Garcia Espuche) que era “una ciutat regalada”, on “s’hi vivia força bé”. Les cròniques han comptat que es feien 110 festes anuals i a aquestes s’hi afegien les celebracions extraordinàries que adquirien solemnitat. Fins a final de segle i de cicle (1709) hi ha unes 40 festes extra. En total, 150 dies o més de gresca.

La de sant Raimon és la primera gran festa extraordinària del segle XVII.

Segons recull Narcís Feliu de la Penya, cronista de vàlua i autor dels Annales de Cataluña, les festes de sant Raimon van venir després de les festivitats inesperades de l’entrada a la ciutat de Felip III (1599) i la dels infants de Savoia (1600). Les dedicades a sant Raimon el 1601 les resumeix així:

“Magestuadissimas Fiestas y Procession General (...) fueron de las mayores que se han celebrado  en Barcelona, de magestad, riquesa, pulidez, adornos de altares, tabernáculos, cruces, luminarias, octavario y otras festives demostraciones”. 

Va ser gros, doncs. La ciutat era llavors un centre comercial i un nucli de distribució de mercaderies i béns a tot el país i, com que no era un centre de producció, podia suportar —i fer!— les festes.

Al vespre del dia que es va saber la notícia ja es va fer una encamisada, que era una desfilada nocturna amb torxes en què tant hi podien participar els nobles com la gent dels diversos gremis.

Visites i poemes 

El bisbe va demanar que des de totes les parròquies de la diòcesi es vingués en pelegrinatge a visitar la tomba del sant al convent de Santa Caterina i així s’organitzà un gran moviment de romeries. És un reguitzell extraordinari que no para fins al dia de sant Bernat, el 20 d’agost. Dura pel cap baix 102 dies.

Amb els pelegrinatges hi havia la visita i estada a Barcelona dels bisbes catalans i cada un d’ells, en visitar la tomba del sant, hi oficiava un pontifical que afegia solemnitat en un dia feiner.

Entre els grups de pelegrins que s’organitzen s’observa una no dissimulada competència entre parròquies i gremis, a veure qui ho fa més gran i lluït. Cada grup venia encapçalat per estendards i banderins, cobles de músics (ministrils), grups de persones amb vestidures elegants o al·lusives al sant —com escenificacions—, creus parroquials, el clergat de cada lloc revestit amb ornaments processionals... Alguns fins i tot portaven passos o misteris referits a aspectes de la vida de sant Ramon. I entre aquests grups hi apareix, naturalment, el bestiari festiu.

Van visitar el sepulcre de sant Raimon comitives de 22 poblacions de Catalunya. Del deganat o ardiaconat de Vilafranca no hi acudí cap delegació. Enlloc s’explica el perquè.

Un concurs de poemes 

L’aspecte literari va ser cobert per l’organització d’un certamen de poemes. Se’n van presentar molts, la majoria en castellà, com s’estilava llavors en les expressions culturals. També n’hi havia en català i algun en llatí, que era la llengua culta i en la qual es redactaven les tesis i tesines universitàries. Són cinc poemes escrits en castellà els premiats, quatre en català i quatre en llatí, tot i que n’hi hagué més. També van premiar les composicions jeroglífiques, poemes enreixats com calidoscopis... El millor poema en català va ser el de l’estudiant Ramon Havem; el premi per obra en castellà fou per Juan Dess, capellà de Tortosa, i Alexandre d’Almeyda va guanyar pel poema en llatí.

Quan es recollí el poemari premiat i el que espontàniament es creà per les festes se’n feren una trentena de publicacions o plecs relligats. I en conjunt es podria parlar de milers de versos...

Una mostra d’aquesta producció poètica és aquest villancet:

“O digne d’etern record 

De catalans honra i glòria 

Teniu-nos sempre en memòria  

Sant Raimon de Penyafort” 

O aquest en castellà: 

“Entre la más verde juncia 

que el agua torreña baña, 

dentro de un invencible muro 

de foso y murallas alta, 

cuya fama asombra el mundo 

y engrandece las Españas, 

de un nombre barcelonès 

en la gotholania patria 

yacen de un santo varón 

unas relíquias sagradas”. 

Lluites de cavallers  

Al costat dels versos van organitzar-se festes de cavallers, lluites a peu i a cavall al Born. Era una gesta que llavors engrescava la gent. Es feren quatre justes o torneigs, una de les quals enfrontà cavallers de Barcelona amb els de Tarragona. Va haver-hi un “alarde” dels nois paletes, es féu una cavalcada de genets de la noblesa per la ciutat, diverses arcabussades, focs d’artifici i traques. Fou notable la tronada que es tirà el dia de la processó en el moment en què s’extreien les relíquies del sant del sepulcre i es posaven al tabernacle que es portà processionalment.

Les besties festives 

El segle XVII és un moment de lluïment de les bèsties festives. En tot l’ampli relat de les festes de sant Raimon apareix el bestiari i les comparses o entremesos de manera constant i rellevant.

Els animals festius que aquells anys s’estilen a Barcelona són: àliga o àguila, drac, gegants, víbria, mulassa amb coets, cavalls cotoners o cotonines, lleó i diables o dimonis. I un grup de dansa amb turbants.

Tots aquests entremesos, o només alguns, acompanyaven els grups de visitants o pelegrins a la tomba de sant Raimon. Encapçalaven la comitiva i anaven just darrere les timbales. I en el conjunt hi havia colles de ministrils o cobles de músics que animaven la desfilada.

En els relats es destaca que sempre que va a la tomba de sant Raimon la Diputació o el Consell de Cent es porta l’àliga, que té el privilegi de dansar davant el sepulcre del sant. És la peça del seguici festiu més emblemàtica o de més categoria. I sembla que d’àligues només n’hi ha una a Barcelona, la de la Casa de la Ciutat. En les comitives de les parròquies de Sants Just i Pastor i de Tiana s’esmenta la presència d’una àliga i no se sap si és la de la ciutat de Barcelona o una altra.

Els gegants, en singular o en parella, apareixen també amb prestància. Hi ha els gegants de Ciutat, del Pi i de Sant Just. Els cronistes concreten que tant el del Pi com el de Sant Just només presenten un gegant i precisen que el de Sants Just és “espantoso”. S’anota que en la processó solemne del 24 de maig hi ha un gegant molt gran que va revestit amb plaques de picarols...

També s’anoten dos gegants amb xanques.

“Un gran jagant 

Acompanyant 

La jegantessa”, diu el poeta Alexandre Amargos. 

El drac i la víbria són de la ciutat. No en donen gaires detalls. El poema d’Alexandre Amargós parla de “draguesa” i pot ser la víbria... En la descripció de la processó del 24 de maig es diu que hi havia dos dracs acompanyats de dimonis amb picarols a les cames i maces.

“drac y draguessa 

passaren verts 

tirant cuets”, diu Amargós. 

El lleó era del gremi de paraires o “curtidores” i l’acompanyaven una colla de 12 persones amb porres que es descriuen com a “salvatges”. I s’assenyala que el lleó bramava, feia “espantosos bramidos”. El lleó estava coronat i era portat per dos homes. Amargós relata:

“Viu los Blanquers 

Quaranta o més 

Me paregueren 

Ells be tragueren  

Dotse salvatges  

De mals visatges 

Ab un lleó”. 

Els cavalls cotoners o cotonines apareixen en els seguicis de Tiana, de Santa Maria del Mar, del Pi, de Sant Pere de les Puel·les, de Sants Just i Pastor, de Sant Miquel i del gremi de matalassers. Pràcticament, tenien grups de cotonines totes les parròquies de Barcelona. Amargós canta:

“Ya son assi 

Los cotones 

Cavalls lleugers  

Me paregueren”.  

La mulassa és en les comitives del Pi, de Sant Pere de les Puel·les, de Mataró i del gremi dels paraires. Tirava coets. La dels paraires la descriuen: “una figura com una mula, molt gran, buida, portada per tres o quatre homes que van dins, molt engualdrapada, movent el coll a totes parts, amb què fa diversos gestos, tocada conforme l’abús de les dames amb gran alçacoll, almirall i copet, tirant per la boca grans coets de tro”. Amargós també l’explica:

“yom pensi sempre 

Que la mulassa  

Ab qualca traça 

Nos eixiria 

Per aquell dia"  

Els diables, anomenats “demonios” en la crònica de les festes, eren de les parròquies del Mar, el Pi, Sant Pere i Sants Just i Pastor. S’explica que tiraven coets amb les maces.

Queda el grup dansaire vestit amb turbants. El va presentar el gremi de calceters.

Aquests nou entremesos, comparses o grups, eren els que constituïen el seguici festiu a la Barcelona de 1601. Concorden amb els que es descriuen a la crònica vilafranquina del Llibre Verd. Eren tot l’aplec folklòric del moment? Molt possible. També pot pensar-se que alguns grups fossin autònoms i estiguessin a disposició de la parròquia o el gremi que els emparava una desfilada...

En parlar dels gegants s’anota que ballaven al so d’una flauta i un tamborino.

La gran i llarga processó 

Va fer-se el dia 24 de maig. Era dijous. Al matí hi hagué pontifical amb sermó del bisbe de Barcelona i l’assistència de cinc bisbes de Catalunya (Tarragona, la Seu d’Urgell, Lleida, Vic i Solsona). Després de dinar s’inicià la processó, que sortí de la catedral. L’obria, “per a fer lloc pels carrers”, una grup de 12 cavalls cotoners acompanyats d’una colla de “demonios disparando perpetuamente cohetes tronadores de sus mazas”.

I seguien els gegants:

“Marido y mujer en zancos haciendo faciosos ademanes, descubiertos los rostros y con grandes lanzas en las manos”.

Després venien el drac i la víbria.

“Dos grandes dragonazos escupiendo llamas de fuego y disparando terribles cohetazos por la boca”.

Els dracs anaven acompanyats per un grup de diables que es descriu:

“Como demonios con cascabeles en las piernas y mazas".

I tancava el grup festiu un gran gegant “de diferentes talle que los otros”, vestit amb planxes i cuirasses, ballant al so d’una flauta i un tamborí.

La processó —i totes les festes— va ser escrita pel dominic Jaume Rebollosa i Alexandre Amargós la relatà en versos.

La bandera de Santa Eulàlia anava al davant de la comitiva, i, fidelment organitzats per grups i ordenats pels arrengleradors, venien 46 gremis, 18 pendons, les vuit parròquies —s’hi compta ja Santa Eulàlia de Mèrida o l’Hospitalet— de la ciutat amb el clergat corresponent (es parla d’uns 200 rectors), 12 convents de Barcelona —entre tots sumaven 700 frares—, el clergat de la catedral (53 persones), 39 canonges i 6 bisbes. Els consellers de la ciutat, el virrei i el seu seguici...

S’escriu que hi havia desfilant 2.000 persones amb atxes.

Cada grup i gremi portava ministrils i pendons i, a més, si els gremis ho permetien, transportaven un pas adient a la festa. Els julians —o mercers, venedors de teles i puntes— transportaven una nau i una muntanya sobre una plataforma amb rodes, en la qual hi havia vegetació i animals i uns versos entendridors...

“Ablase de un Peñafort 

Se pot fer prova tamaña 

Com portar una muntanya” 

... 

“Si Ramon es Peñafort 

No us paregui cosa estranya 

Que portem una muntanya”  

Els escudellers arrastraven una castell, també amb versos:

"San Ramon  tanto se infunde 

Por el mundo vuestra fama 

Que hasta el mismo cierlo inflama 

Y roda la tierra cunde". 

Els assaonadors portaven el lleó i el grup de salvatges, els paraires una mulassa, els calceters una dansa turca, els taverners un tabernacle amb una imatge de sant Ramon, els pescadors una nau i els esparters una imatge de sant Francesc.

Els serrallers arrossegaven una penya amb versos:

“Hoy nos ofrece Raimundo  

Un peñón de tal cobnsuleo 

Que es escala para el cielo” – 

La relíquia  

La relíquia de sant Raimon, en una urna, era portada per un grup de capellans sota tàlem. La imatge de sant Raimon també avançava sota un tàlem de sis vares que portaven el virrei i cinc nobles. I el penó principal, amb una imatge de sant Raimon pintada, era portat pel comte de Savallà, acompanyat pel seu fill, Joan Boixadors i Frederic Meca.

L’àliga dansava davant el grup dels consellers municipals. Tancava un grup de quatre homes amb atxes. La processó passà per 40 carrers de la ciutat. En fer-se fosc s’encegueren les teieres i les lluminàries de les cases i esglésies. Acabà a les 11 de la nit. Havia començat a la 1 del migdia. Durà 10 hores, versifica Amargós. Com les actuals sortides dels passos de Setmana Santa a Andalusia i per terres de Castella.

“Prop mitja nit 

Possim al llit”.

Una festassa 

S’escriu que només el cost de la cera fou de més de 16.000 escuts, que venen a ser 200.000 sous. Buscant equivalències, podem saber que al Penedès (Sant Quintí), l’any 1601 una lliura (400 grams) de carn de xai o cabró costava 2 sous, i un litre d’oli, 10 sous, i un de vi, 4,3 sous. El 1601 es considerava el de la carn un preu car. Calculeu...

En uns anys moguts a Catalunya es féu una gran festa. Són anys de bonança a Barcelona, tot i que al país hi ha bandolerisme amb la presència per les comarques del Penedès de Pere Català. El 1601, segons recollí el rector de Sant Quintí, mossèn Pere Santacana, plogué acomodatament i sovint. Féu fred i fallà alguna collita, però es produí bon blat. No es criava prou bestiar i per això la carn s’apujà al cap d’un any. Al Llobregat hi havia bregues i a la zona de Sant Quintí, escriu el rector, entre particulars hi ha molts plets i qüestions.

La festa omplí la diòcesi...

Alexandre Amargós no s’està de versificar la festa i sant Raimon. Acaba el poema així:

“Ve lo cos del sant 

Y estant davant 

considerí 

quin tresor fi 

te Barcelona 

y quant l’abona 

un fill tan bo, 

y que ab raó 

deu festejar 

y venerar 

lo bon succés 

de averlo admès 

entre los Sants”.