50 anys sense Mossèn Trens, el gran nom de la Vilafranca del segle XX
- Enric Vidal Mach
- May 3
- 6 min de lectura
Actualitzat: May 4
Trens va ser l'impulsor de l'actual imatge de Sant Fèlix i d’un llegat cultural de gran abast
Ara fa cinquanta anys, el 26 d’abril de 1976, moria a Barcelona el vilafranquí Manuel Trens i Ribas a l’edat dels 84 anys. La seva desaparició marcava el final d’una trajectòria intel·lectual i eclesiàstica que s’havia allargat durant bona part del segle XX (havia nascut el 1892) i que, amb el pas del temps, s’ha consolidat com una de les més singulars dins el camp de la cultura catalana.
Un nom que encara és ben present
Encara avui a Vilafranca, “Mossèn Trens” és ben anomenat i sentit en fer alguna referència a fets històrics de la vila. Aquesta manera com el seu nom continua apareixent en converses i evocacions diu molt, i afirma que es tracta d'una memòria viva. És complicat, de fet, no topar amb la seva figura quan s’investiga Vilafranca des d’una perspectiva cultural o intel·lectual.
Posem un exemple per il·lustrar aquest fet: el 4 de març de 2011, en la presentació del volum Manuel Trens, liturgista, historiador i amant de l’art, editat per la Universitat Ramon Llull amb el suport de l’Institut d’Estudis Penedesencs i Òmnium Cultural de l’Alt Penedès, el folklorista i estudiós Eloi Miralles començava la seva intervenció afirmant la dificultat d’afegir res de nou sobre una figura tan estudiada i reconeguda:
De bon començament he de confessar que em causa un respecte evident el fet de trobar-me, ara i aquí, davant d'un envit tan compromès com és el de glossar la figura de mossèn Manuel Trens, sobretot per la raó que el meu record de tan eximi personatge no va més enllà de la simple coneixença visual o d'algun o altre besamà, a la meva època d'escolà, en ocasió de les seves visites sovintejades a la nostra vila. Així mateix, em produeix un cert enrenou interior perquè penso que poques coses es poden dir d'un dels eclesiàstics més notables que ha donat el nostre país que no s'hagin dit ja o que figurin en papers escrits.
Les reaccisons de la premsa a la defunció
En morir Trens, la premsa va reaccionar ràpidament a causa de la seva importància. El setmanari Penedès del 30 d’abril de 1976 el qualificava de “marcar el cim de tota una generació”, recuperava una de les seves definicions més conegudes: “allunyat però no absent” i el comparava amb un “lord anglès”.
El Tothom de l’1 de maig d’aquell any, per la seva banda, feia una biografia condensada del personatge, i ens oferia unes dades del seu enterrament. La cerimònia va ser a la Parròquia de Santa Anna de Barcelona i hi van assistir grups de persones de la capital catalana i Vilafranca. De la vila, hi van anar la Junta del Museu i una representació de l’Ajuntament. Després de la missa, les seves despulles van ser traslladades a Vilafranca. El 10 de maig proper va haver-hi un funeral a Vilafranca promogut pel mateix museu i el mateix ajuntament.
Formació i itinerari intel·lectual
La trajectòria de Manuel Trens i Ribas s’inscriu en una generació d’eclesiàstics formats en un moment de forta efervescència cultural a Catalunya. Després dels estudis eclesiàstics, aviat va orientar els seus interessos cap a la història de l’art, un camp que, en aquell moment, començava a consolidar-se com a disciplina acadèmica amb entitat pròpia.
La seva formació no va limitar, però, a l’àmbit teològic. Trens es va endinsar en l’estudi sistemàtic de les formes artístiques, especialment en relació amb el seu contingut simbòlic i religiós.
Instal·lat bona part de la seva vida a Barcelona, sempre va mantenir una relació estreta amb els cercles culturals i eclesiàstics de la ciutat, sense trencar mai el vincle amb Vilafranca. Aquesta doble vinculació territorial explica, en part, la seva capacitat de projecció.
Pel que fa a l'àmbit religiós, Trens va publicar el següent:
Història Sagrada: grau superior. Barcelona: Vilamala, 1933
Història Sagrada: grau elemental. Barcelona: Vilamala, 1933
Historia Sagrada. Barcelona: Arte Catòlico, 1940
Iglesia y arte. Madrid: Aguirre, 1959
La història de l’art com a vocació
El nucli de la seva obra es troba en la història de l’art, i molt especialment en l’estudi de la iconografia cristiana. En un moment en què aquest camp no estava plenament sistematitzat, Trens contribuí decisivament a ordenar-lo i a fer-lo intel·ligible.
Les seves publicacions, sovint centrades en la interpretació de símbols, imatges i representacions religioses, tenen una clara voluntat pedagògica. No es tracta només d’analitzar obres, sinó de proporcionar eines per comprendre-les. Aquesta dimensió didàctica és una constant en la seva producció.
De les seves publicacions artístiques, en destaquem:
Las "Majestats" catalanas y su filiación iconográfica. Barcelona: Subirana, 1923
Ferrer i Bassa i les pintures de de Pedralbes. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1936
El Retaule de Sant Jordi de Vilafranca. Vilafranca del Penedès: [s.n.], 1936 (Impr. Esteva)
El Arte en la pasión de Nuestro Señor: siglos XIII-XVIII. Barcelona: Rubiralta, 1945
María. Iconografía de la Virgen en el arte español. Madrid: Plus Ultra, 1947
La Eucaristía en el arte español. Barcelona: Aymà, 1952
Las custodias españolas. Barcelona: Liturgia Española, 1952
Santa María: vida y leyenda de la Virgen a través del arte español. Barcelona: Subirana, 1954
El Hijo del hombre: Jesucristo, a través del arte español. Barcelona: Subirana, 1956
Les Majestats catalanes. Barcelona: Alpha, 1966
Entre els seus treballs, com podem veure, destaquen estudis dedicats a la Mare de Déu en l’art català, així com diverses aportacions sobre iconografia mariana i temàtiques religioses. Tot i això, també podem trobar estudis locals ben interessants com el del Retaule de Sant Jordi de l'Església de Sant Francesc de Vilafranca, anàlisi que ha sigut de gran importància documental per a les futures generacions. A banda de tots aquests estudis, va ser director del Museu Diocesà de Barcelona i consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc.
El 1976 va fer donació de la seva preciosa col·lecció particular d'art al llavors Museu de Vilafranca, que l'exposava en una sala monogràfica. Una de les peces, la talla romànica pirinenca de l'evangelista Joan, ha estat restaurada i s'exhibeix actualment al MNAC.
Vilafranca com a fil conductor
Malgrat la seva projecció, Vilafranca no va deixar de ser mai de ser el seu punt de referència. No només com a origen, sinó com a espai simbòlic. La seva figura es va construir també en relació amb la vila, amb les seves institucions i amb la seva memòria.
A banda de la seva vinculació en general, va ser un dels impulsors del Museu de Vilafranca a principis dels anys trenta i el principal inventor del Museu del Vi (actual VINSEUM), col·laborava recurrentment amb l'Acción i, entre altres aspectes, va escriure el ja mític llibre Vilafranca: senyora vila, publicat el 1964 i que va comptar amb dibuixos de Pau Boada.
El fet que les seves despulles reposin a Vilafranca no és anecdòtic. És una manera de tancar el cercle, de retornar al lloc que, d’alguna manera, sempre va ser present en la seva trajectòria.
Aquesta relació explica també per què, cinquanta anys després, el seu nom continua ressonant.
Un nou Sant Fèlix
L’any 1959, Manuel Trens va ser l’impulsor de la imatge processional de Sant Fèlix que coneixem avui. Fins aleshores, la imatge era ben diferent, i suposava una rèplica de la talla que es va cremar el 1936.
El procés de canvi va començar públicament aquell mes de juny amb una conferència del mateix Trens titulada “Santa Maria-San Félix”. En aquesta, va oferir una visió sobre aquests dos vessants de la festa i va obrir la porta a la creació d’una nova imatge del copatró. El públic assistent va aplaudir efusivament la proposta, tot i que no van deixar d'haver-hi dubtes.
A finals de juny, el canvi encara es considerava una hipòtesi, però el 14 d’agost de 1959 es confirmava públicament a Acción i al Panadés. En les portades, s’hi publicava una carta del degà del Penedès, Tomàs Pujadas, pvre, que justificava la necessitat de renovació, ja que la imatge existent era considerada “interina i decadent”. La nova talla es va inspirar en la imatge barroca conservada al museu. El paper de Trens en aquest procés va ser clau, i més enllà de les figures visibles, va ser ell qui va guiar intel·lectualment la renovació.
Memòria envers Trens
El record de Manuel Trens i Ribas continua viu a Vilafranca i s’ha anat reforçant amb diversos homenatges:
Encara amb vida, se li va otorgar la Medalla de la Vila el 30 d'agost de 1974.
L’any 2006 se li va dedicar un carrer al barri de la Barceloneta-Sant Magí, a tocar de l’avinguda de Barcelona.
El 2011 es va publicar el volum Manuel Trens, liturgista, historiador i amant de l’art, de Sílvia Coll-Vinent, amb una destacada intervenció d’Eloi Miralles en la seva presentació, de la qual n'hem recollit les primeres frases en línies anteriors.
El 16 de maig de 2015, l’Ajuntament de Vilafranca va organitzar la jornada Mossèn Trens, un llegat cultural que perdura, amb la participació de figures com Joan Solé Bordes, Ana González Batiste-Alentorn, Josep Maria Martí i Bonet, Sílvia Coll-Vinent, Fonxo Blanc i Rosa Regàs.
Finalment, el 2019, en el marc de Sant Jocund, les parròquies de Vilafranca van programar la conferència Actualitat de l’obra del vilafranquí mossèn Manuel Trens, a càrrec de Joan Solé Bordes, on es va fer un ampli repàs de les seves publicacions i es va remarcar la seva importància al llarg del segle XX.
Fonts:
Setmanari Tothom, diversos números
Setmanari Penedès, diversos números
Conferència Mossèn Trens i Vilafranca, d'Eloi Miralles i Figueres
Comentaris