Carles Casanellas, el grafista que més vegades va anunciar la més típica
- Antoni Ribas
- 1 day ago
- 15 min de lectura
El dibuixant va signar 11 cartells de la Festa Major entre 1950 i 1983
Carles Casanellas ha estat l’artista gràfic —publicista, dibuixant, dissenyador...— que ha fet més cartells de la festa major de Vilafranca. Especialment des de la segona meitat del segle XX. N’ha fet 11! I la seva obra abasta des de 1950 a 1982.
Casanellas (1930) és seguit en la tasca de cartellista per Carles Munts, que n’ha fet 7; Manel Baró (5); Raimon Colomer (3); Joaquim Aragonès (3); Josep Senabre (3); Josep Gargallo (2) i Pau Boada (2). Hi ha altres artistes que integren aquest catàleg: en total n’hem comptat un centenar (91), però els citats són els qui han deixat més obra feta.
Un noi jove
Casanellas, nascut el 1930, comença de jove a mostrar la seva traça en el dibuix i la pintura. Alumne al petit institut de la vila de la postguerra (1939-1950), va tenir de professor de dibuix en Josep Gargallo —autor de 2 cartells i un programa de la festa major— que li sabé desvetllar la seva afició. Les filles de Casanellas —Imma i Maria Teresa— expliquen que el seu pare sempre va tenir un bon record del professor de dibuix i parlava de Gargallo com d’un mestre. Possiblement l’únic, ja que Casanellas també es sabia autodidacte.
Debut amb Baró
El primer cartell de la festa major que va fer és el de 1950. Una campana que toca i pregona la festa mentre volen coloms i banderoles sobre un fons dels campanars de Santa Maria. El signa junt amb Manuel Baró.
És un cartell en què hi predomina el color blau-gris de la campana i el fons amb una gran llepada de groc sota el batall i unes notes de colors en les banderoles. Al cap de dos anys, el tàndem Baró i Casanellas torna a fer el cartell de la festa de 1953. Aquí pinten un cep esponerós que té a la seva ombra un timbal i una gralla.
La col·laboració de Casanellas amb Baró neix, expliquen les filles, de l’amistat que tenien els dos joves —es portaven 6 anys— i de les tasques de pintar els decorats del musical ‘Folies TEC’, que la colla de nois i noies del TEC junt amb altres joves van escenificar durant tres temporades a Vilafranca, primer al Casino i després al Casal (1950, 1951 i 1952).
Els dos cartells d’inici dels 50 són dues obres de joventut, plenes de color, especialment el de 1953, i reflecteixen un moment especial de la vila que comença a espolsar-se les pors i algunes pressions de la postguerra. El 1950 encara hi ha racionament. Vilafranca té 11.177 habitants, 2.000 menys que el 1936.
Baró i Casanellas són dos joves, de 25 i 20 anys, que expressen el que senten per la festa major: un gran toc de campana que desvetlla.
El 1953 Vilafranca té una fisonomia nova i està engrescada a fer la II Fira del Vi —convocatòria decennal— molt més gran i acolorida que l’exitosa de 1943. D’aquí que un cep ben carregat de raïm sigui la figura central del cartell i aixoplugui sota els seus sarments carregats un timbal i una gralla. La festa és a l’ombra de la fira i els administradors de la festa representen el grup executiu firaire.
Sobta que en els dos cartells no hi abundi la referència al folklore, al seguici, que era llavors també un dels puntals forts de la festa. En el de 1953, un timbal i la gralla seca en són l’única mostra. De fet, la gralla o el flabiol és dels pocs elements comuns a tots els balls: tots porten música, instruments de vent, gralles, flabiols o manxes borregues. I els diables només timbals o tabals. Escadusserament apareixen en el seguici músics amb violí, acordió diatònic, trombó...
Faixes, picarols, faldellins, mocadors castellers... són dels altres elements comuns als balladors. Casanellas retindrà aquests elements i els anirà posant en les seves obres fins al final.
Els gegants de 1958
El cartell de 1958 és una sotragada publicitària, de fort impacte. Havien passat cinc anys des del darrer cartell —Carles Munts ha realitzat els cartells de 1954, 1955 i 1956— i ara Casanellas el signava tot sol. Baró es dedicava seriosament al disseny de models per vestits femenins. I Casanellas anuncia la festa major amb un primer pla original dels gegants. L’any anterior en Josep Colomer —mecànic soldador del Garatge Martí— pintà un misteriós personatge amb barretina que pregonava la festa tocant la gralla.
L’obra de Casanellas presenta el bust de la geganta de perfil i té al seu darrere el bust del gegant. Ells dos són els que anuncien la festa. Casanellas és un bon caricaturista i treu partit d’aquesta tècnica en presentar amb línies senzilles el rostre dels gegants. L’ull de la geganta té la força atractiva del cartell junt amb el color groc amb què la presenta. El gegant, amb rostre adust i tons blaus lleugers, és el contrast. La llegenda de color vermell fa amable la resta.
És un dels millors cartells de la Festa Major de tots els temps. I encara ara, passats 68 anys, manté l’impacte publicitari. Pel meu gust, és el seu millor cartell.
I amb aquest cartell Casanellas va emprendre la llarga col·laboració artística amb la Festa Major.
Un castell que cau!
Al cap d’un any, Casanellas torna a ser escollit com a cartellista i en la línia de les sorpreses publicitàries presenta el 1959 un cartell atrevit: un castell que cau, una torre de set.
I és el més polèmic d’una festa en què la sorpresa fou el canvi d’imatge de sant Fèlix i un programa que reaprofitava un gravat antic i lleig de la col·lecció —s’ha de salvar!— de cal Papitu Esteva. L’impressor era administrador —per segona vegada— junt amb el doctor Lluís Melo, que al cap de dos anys seria alcalde, i en Joan Trius, l’enterramorts de tota la vila.
El castell que cau té la seva història.
Casanellas s’inspira en una vella fotografia que estava penjada en una columna central del forn de Sant Joan, llavors situat a la rambla de Nostra Senyora a la cantonada amb el carrer de Sant Joan. Era una foto que molta gent tenia vista. Ja era sorprenent que el pastisser Mariano Trens i la seva esposa Gertrudis mostressin aquella fotografia.
La foto era una caiguda d’una torre de set dels Nens del Vendrell en una actuació el 15 d’agost de 1933 a Sant Salvador, obra de Jaume Torras; la seva vídua, Josefina Batlle i Albornà, ho va precisar arran del cartell perquè el seu marit ja havia mort.
L’atreviment del cartell és la caiguda. I va suscitar una seriosa polèmica a la premsa local que es va animar en els dies previs de la Festa Major. Èxit publicitari aconseguit!
Una carta al director publicada a Acción deia que es tractava d’un cartell derrotista:
¿Con qué moral podrán presentarse en la plaza los Castellers de Vilafranca si días antes ya los han echado por el suelo?
Un anònim J. I des de Penedès, Manelic Penedès, alter ego del director Alfons Chulvi, escrivia defensant el cartell:
El cartel es un dechado de expresión y simbolismo (...) Caer; algo muy fácil en un mundo en que todo parece desmoronarse y a lo que el folklore no anda tampoco ajeno. En este sentido, el cartel puede ser hasta profético.
I reblà la controvèrsia en Josep Ferret i Julià en una carta a Acción (3 d’octubre):
El considero excel·lent. Ha estat un dels millors cartells.
Explica que no comparteix l’opinió que és un cartell derrotista:
No he mirat mai els castellers caiguts com uns homes derrotats, sinó com uns homes que han tingut un entrebanc en la seva empresa.
Chulvi considerava els colors del cartell —hi predomina el to bordeus de fons— apagats.
El cartell encara té més història i l’explica Eloi Miralles (Castellers de Vilafranca, volum II, p. 73). En Pepitu Esteve demanava a Casanellas que fes uns castellers i tingués al darrere l’entrada de sant Fèlix —deuria pensar en les entrades que dibuixà en Josep Senabre (3)— però Casanellas no ho veia... i optà per fer un escut de la vila original —pedres com blocs d’un castell antic...— sobre les quals pinta en silueta un timbal i un flabiol.
Un cartell, doncs, atrevit. El més atrevit de tota la cartelleria de la Festa Major. Un comentari de 1959 era:
També es fan cartells de toros en els que hi ha enganxades del torero. Ui, ui, ui.
I en el context temporal, l’any 1956 s’havia inaugurat la pintura mural de l’avantsala del despatx de l’alcalde —la que té el balcó que ocupen els administradors durant la Festa Major— i allà en Carles Quer també va atrevir-se a pintar en un pany de paret la històrica mort d’un enxaneta. Una pintura que sotragueja l’ànima... És la mort del nen Magí de Janillo el 1871 a la Masó en un dia de la colla vallenca la Muixerra.
“Si mare, fins dalt el cel”, diu el poema de Guimerà.
Uns dibuixos de 1960
Els administradors de 1960 no li van encarregar el cartell. Tenien por? És l’aquarel·lista Carles Quer qui el fa i presenta una obra original —encara ara— en la que hi ha un aiguabarreig de colors on predomina, com en uns cavallets, un cavall vermell amb traces dels cavalls de joguina de Suècia.
Casanellas va fer el programa i en ell va oferir una imatge del tot renovada del seguici de la Festa Major. La portada del programa ja era trencadora: negra. I en uns daus sobreposats hi ha un quatre de vuit ple de color. Aquest castell s’aguantava ferm.
Són però els dotze dibuixos dels balls del seguici de llavors els que artísticament van aportar una visió nova, fresca, audaç i autèntica del moll de l’os de la festa major. Cada ball ocupava dues pàgines i el dibuix anava acompanyat d’un epigrama d’Antoni Sabaté Mill. Són unes glosses sintètiques carregades de saviesa i d’una dosi de fina ironia.
Els dibuixos queden perduts en la memòria de les generacions joves i les filles de Casanellas els recordaven vagament. Però és sobre la base d’aquesta visió de cada un dels balls que l’any 1993 Casanellas va dissenyar els pins. Llavors el seguici ja era més nombrós i els pins nous —el 1994 s’hi inclogué sant Fèlix, administradors, banda i músiques— eren acolorits i tenien una fisonomia menys estàtica.
Un diable tocant el timbal
L’any 1961 Casanellas fa un cartell que és un cop de puny. Festa major, és clar! Un cartell vermell en el qual un estilitzat diable toca el timbal.
És un cartell fantàstic. Sintètic i trencador. Casanellas té 31 anys i ja arxiva en la seva carpeta de dissenys un gruix considerable de treballs; té, per tant, la llibertat de presentar aquest diable de mans grosses —amb quatre dits!— com l’herald de la festa amb el seu retruny de timbal on hi ha pintat l’escut de la vila.
El diable és morat i negre. El cartell és vermell i només el trenca el rastre ocre d’un coet. Fa impacte. És un cop de puny artístic. Un gran crit publicitari.
I aquí hi trobem la gràcia —i la tècnica— de Casanellas en encarar la cartellística de la Festa Major.
Si la publicitat ha de sorprendre i un cartell sempre ha de ser un crit que faci alçar els ulls i tingui una primera lectura ràpida, en el cas de la Festa Major ha de buscar aquests elements en un grup reduït d’imatges i d’idees. Tothom sap què és la Festa Major i tothom sap què diu el cartell; per tant, la imatge és la que ha de posseir tota la força evocadora. I com que les imatges de la festa major són conegudes, ha de tenir a més la virtut de l’originalitat, un punt difícil. Casanellas ho aconsegueix.
Cartell-estampa
L’any 1962 fa el quart cartell. I hi presenta el bust de sant Fèlix en una reinterpretació estilitzada de la imatge de Josep Ricart, estrenada el 1959. També era una acció atrevida. Anys a venir, quan Àngel Santos posi sant Fèlix al cartell, una auca irònica del Tothom (1973) assenyalarà:
No s’hi val, ens han fet trampa, el cartell no és l’estampa!
Casanellas recordava a casa que mai li havien encarregat l’estampa, com expliquen les seves filles, però en el cartell de 1962 va presentar el “seu” sant Fèlix. Sí, senyor. Feu una versió sui generis, personal, de l’estampa. I l’any 1967 va dissenyar-la sobre la base d’unes fotografies. Dues estampes, doncs.
Sant Fèlix amb llibre, palma i la corona en tons grocs i ocres és la gran figura del cartell i mira al seu davant un tres de set —o de vuit— dels castellers de Vilafranca i el Drac que peta, els Gegants que dansen i... els Cercolets!
El seguici és dibuixat en les línies dels dibuixos de 1960, especialment el Drac. L’aparició dels cercolets és interessant perquè és de les poques vegades que aquest ball apareix en els cartells; només Senabre i Quer els havien pintat fins llavors en els seus pòsters.
El lament de no haver fet mai l’estampa que Casanellas s’emportà en traspassar pot esvair-se en reconèixer que el cartell amb el sant també és una bonica i bona estampa i pot prendre’s així i, si alguns administradors s’hi atreveixen, poden aportar-la ara mateix com l’estampa escollida. Té força artística.
Un cartell que és programa
La Festa Major de 1963 va ser sonada. Coincidia amb la II Fira del Vi —Casanellas féu el cartell— i s’inaugurava el monument als Castellers. Va venir l’abat de Montserrat, l’arbocenc Escarré a beneir-lo i es féu festa grossa. Es començà a fer pregó i el darrer castell de foc, entre altres novetats.
Per a la publicitat, els administradors —Chulvi, Sabaté i Cortadella— van convocar un concurs de cartells amb bons premis. El guanyador fou en Fermín H. Garbayo, un cartellista professional de Madrid. Els cartells presentats al concurs s’exposaren en l’antic local Garatge Martí a la rambla de Nostra Senyora, on ara hi ha l’edifici nou de l’antiga Caixa Penedès. Casanellas hi participà. Presentà un bon treball i féu el segon premi.
I el seu cartell va passar a ser la portada del programa, una edició notable en la qual no hi havia publicitat i portava els cinc escrits que van encarregar a mossèn Trens i que han fet història.
Casanellas presenta una microimatge de la festa ampliada. És del tot original. El peu d’un casteller a l’espatlla d’un altre que li aguanta el turmell. Entre el braç i el peu es veu el perfil del casteller. I el poc espai que deixa el braç i el rostre és una taca ben vermella que ressalta sobre el verd de la camisa castellera i el color ocre apagat del braç i el peu...
S’han d’haver vist molts castells per copsar una imatge així i tenir l’habilitat tècnica per fer-ne una icona. El vermell és el que atrau.
La llarga llegenda del cartell —Festa Major, etc. Vilafranca Penedès, la més típica...— encara hi afegia “inaugurativa del monument als castellers” és un requadre blanc. I soluciona molt bé la llarga informació i li dona aire la silueta de tres timbals amb gralles. Els timbals de Casanellas! Va explicar-se que aquesta llegenda, retolada a mà, Casanellas va estar tres dies fent-la.
El premi fou el programa.
I haver creat una imatge insòlita dels castellers.
Tornen els gegants
Torna la geganta, concretament. És el cartell de 1965. La capa de la geganta —vermella des de 1961, en què els feren vestits nous; abans la capa era de vellut blau— ocupa tota la superfície. Fa el vol acampanat de quan balla. Al seu darrere el gegant —tot blau i seriós, com en el cartell de 1958— segueix el ritual del ball.
És un grafisme senzill, eficaç. La festa ja és aquí.
La capa de la geganta té un secret. L’expliquen les filles del grafista:
Va pintar-hi les puntes de blonda del vel de núvia de la nostra mare.
Ho féu a partir de tècniques fotogràfiques. La fotografia és un aspecte tècnic de Casanellas que cal consignar en la seva obra, i treia molt partit de muntatges fotogràfics per a les campanyes publicitàries. “L’estudi encara el tenim muntat”, diuen les filles, i Immaculada l’ha fet servir per a diverses obres professionals.
Doncs, fotografia dels panderos
La tècnica fotogràfica apareix en el cartell de 1967. Són els panderos. Venen cap a tu avançant amb el pandero aixecat i picant-lo. Talment l’espectador es troba com enmig del ball. A la dreta, tres balladors salten i a l’esquerra en venen cinc més. Vuit panderos.
Mai havien sortit als cartells i això que els panderos eren –i són— un ball amb segell de qualitat i reguitzell de fans... Aquells anys dominava el ball i el capitanejava en Enric Cortès, en Francès —un paleta de la brigada municipal que des de ben jove anava amb els balls (cercolets, etc.)— i aquell li feren un homenatge a la plaça en ocasió de la seva llarga trajectòria al seguici. El grup d’homes dels panderos plegarà l’any següent (1967) i serà reemplaçat per una colla de nenes panderetes de l’Esplai parroquial i les Colònies d’estiu.
La llegenda ondulant i el toc de color —panderos grocs, verds, negres i vermells— donen harmonia i moviment al cartell.
Tornen els castellers
El 1968 és un any mític pels disturbis dels universitaris de París el mes de maig. Tot i el control de la premsa, aquí van seguir-se amb els ulls ben oberts. La Festa Major va ser revolucionària, però no pas per les expressions polítiques sinó per la irrupció de novetats. És el primer any del concurs de castells Anxaneta de Plata, es comença a fer el concert d’instruments d’inxa, s’estrenen els capgrossos Humbert i Roseta i la festa és declarada d’interès turístic.
En l’àmbit artístic, l’estampa va ser dibuixada per Pau Boada i diversos dibuixos d’ell van il·lustrar el programa. I va ser una festa eminentment castellera amb la polèmica inclosa de la no participació de la colla Vella de Valls al concurs, tot i ser molt vallencs els administradors i fer el pregó un capellà nascut a Valls.
És natural que Casanellas dibuixés el cartell amb uns castellers: un pom de dalt d’un pilar dels verds.
El disseny és en la línia del dibuix psicodèlic que es feia aquells anys en la publicitat i, com a toc de gràcia per atreure l’ull del vianant, el castell té l’anxaneta partit pels genolls. Al lloc de la faixa hi ha la llegenda Festa Major 1968, encara en la llengua d’ordenança.
I més castellers el 1971
Casanellas estarà tres anys sense fer el cartell. I el 1971 ofereix dos cepats i quadriculats castellers en una simbòlica abraçada. Un amb camisa verda, l’altre vermella. Un de cara, el vermell, i el verd d’esquena. És el casteller verd qui domina el cartell i la camisa vermella de l’altre és un record de les primeres camises dels castellers verds o una al·lusió –si es vol, un punt enigmàtica— al concurs Anxaneta de Plata que tornaria a guanyar la colla del Vendrell.
Pel meu gust, aquest cartell amb el de 1958, 1961 i el de 1963 forma el quartet d’excel·lència.
El drac i 10 elements
L’Imma Casanellas, la filla gran, va ser administradora l’any 1983. Era lògic que el pare grafista fes alguna de les tres obres d’aquest ram: cartell, programa o estampa. Féu el cartell.
L’obra presenta tota la festa sota el cap del drac posat en un fons blau. És un drac real, amb la boca oberta i carregada amb una carretilla. Sota seu i amb un gran doll de colors hi ha 10 elements —eines, atuells, estris...— necessaris per a desplegar el seguici de la festa. Anotem-los: timbal i tambor, gralla, flabiol, castanyoles, pandero, picarols i tres altres accessoris necessaris també per a fer els sons de la festa: la forca dels diables, el trabuc dels serrallongues i dos bastons dels bastoners.
El cartell és una peça de dibuix real i l’artista no ha volgut fer cap joc malabar publicitari. Aquest és l’últim cartell que Casanellas féu per a la Festa Major.
Aquells anys va ser l’autor dels primers cartells del concurs Anxaneta de Plata i també il·lustrà molts programes de l’actuació de la banda.
Un domini complet de la festa
La producció artística de Casanellas és àmplia en quantitat i en el temps. Abasta 33 anys, de 1950 a 1983, i omple els anys més forts de la seva activitat professional. I si a les obres de la festa major hi afegíssim els cartells que féu per a les Fires de Maig i altres esdeveniments locals —stands de les fires, bandes de les pubilles i publicitat comercial pels cinemes— es tindria una panoràmica de molt abast. I el seu afany perfeccionista —ho recorden les filles ben bé— fa de cada treball una obra d’art. I el grafisme ja és un apartat de la producció artística que ha adquirit categoria.
Mirant la producció de festa major es pot deduir que castellers i gegants són les figures que Casanellas més ha interpretat gràficament: quatre i tres temes de cartells. I segueixen Drac, Diables, Cercolets i sant Fèlix. El tabal, timbal o tambor, gran o més xic, apareix sis o més vegades en els seus cartells; gralla i flabiol al costat dels altres estris ressenyats, amb l’aportació gràfica de les castanyoles i els picarols.
També usa el traç dels coets, el vol de coloms —ja en el primer cartell al costat de la campana— i les banderoles per crear ambient de festa. I com a element bàsic del cartell, l’escut de la vila; és interessant veure com el reinterpreta originalment mentre el consistori no va decidir que l’emblema dels lleons de la façana de la casa de la vila era el grafisme oficial. Llavors deixà d’interessar-li.
Aquesta era la Festa Major que Carles Casanellas portava a dins. I sorgia any rere any en demanar-li la seva aportació artística. Casanellas era un "festamajoner" de ple, recorden les filles. Li agradava ser a la plaça i seguir com es desgranaven els actes. “No es perdia res”, diuen a l’uníson l'Imma i la Maria Teresa.
Els pins
L’obra gràfica dels cartells és efímera i en els arxius pocs se’n conserven —sort de les fotografies...— i ara entrant al segle XXI els pòsters de la Festa Major han perdut envergadura. Els antics són veritables peces de museu. La resta d’obra gràfica cal cercar-la mirant la col·lecció de programes i fullejant-los d’un a un. Sort dels arxius.
Queda però en l’imaginari de la Festa Major una aportació quasi única: els pins o emblemes —o escuts, com es deia als anys cinquanta— que va dibuixar l’any 1993. En cada un d’ells reviu l’esperit de festa que sentia Carles Casanellas.
Comentaris