Jaume Rafecas: "Vaig aprendre a tocar la gralla tot sol"

Nascut el 1957, és l'impulsor de la recuperació de la gralla a Vilafranca. Ha sigut durant dècades graller, mestre i director de l'Escola Estalella, pregoner el 1981 i una figura clau de la societat vilafranquina.

Jaume Rafecas, tocant la gralla el 1998. Foto: Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, Fons de l'Ajuntament de Vilafranca

Com comença la teva relació amb la gralla?

Va començar gairebé per necessitat. L’any 1971 jo ballava el Ball de Bastons i teníem un problema molt gran, ja que no hi havia grallers. Això feia que depenguéssim de gent de fora i que sovint la situació fos caòtica. Un dia, en un assaig, algú va dir si "això" (la gralla) no ho podria aprendre a tocar algú de nosaltres. Aleshores, jo tocava la flauta i vaig decidir provar-ho. I així vaig començar.

Qui et va ensenyar a tocar?

Ningú. Vaig aprendre sol. No sabia ni les coses bàsiques, com que la canya s’havia de mullar o preparar. Vaig anar descobrint-ho tot sobre la marxa. Sí que vaig fer alguna visita puntual a llocs com el Vendrell o Vilanova, però eren estades molt curtes.

Com era aquell moment per a la gralla a Vilafranca?

Era un moment complex. Veníem d’una situació en què no hi havia ningú consolidat i la tradició s’estava perdent. Realment hi havia el perill que tot plegat desaparegués. A més, amb els Bastoners fèiem sovint el ridícul perquè ja ballàvem ràpid i el graller anava al ritme normal.

Quan comenceu a organitzar-vos com a grup?

Amb els anys va anar creixent tot a poc a poc. La gent m'anava dient si els podia ensenyar a tocar la gralla, i jo vaig fer tot allò que vaig poder, perquè també anava aprenent a poc a poc. El 1975 vam fer una mica de grup amb en Fèlix Sàbat, en Fèlix Casanova i en Peret del Pla. Més tard van incorporar-se en Pep Planas, en Joan Palau i en Guillem Noya, i ja érem uns quants. El 1978 vam crear el primer grup amb nom: Grallers de Vilafranca, i ens anàvem dividint en petits grups per intentar arribar a tot arreu.

Quin paper vau tenir en la recuperació de la gralla?

Vam ser importants en aquell moment, sobretot perquè pràcticament no hi havia ningú més. No diria que jo sigui la persona més important, però sí que en aquell context vam ser claus. A partir d’aquí es va anar generant escola: jo mateix ensenyava a gent i van anar sortint nous grups. Això va fer que la gralla tornés a tenir presència real a la vila.

També vau estar molt vinculats als castells, oi?

Sí. A finals dels setanta ja començàvem a tocar en actuacions castelleres. A partir del 1980 tocàvem sempre nosaltres -la Colla de Mar-, però al 1984, amb la compra de Cal Figarot, vam proposar canviar-ho i només tocar en un terç de les actuacions, perquè el ritme era insostenible. Els verds, de fet, encara mantenen aquest format de no tenir un grup de grallers propis.

Parlem de la Colla de Mar. Què va significar?

Va ser una etapa llarguíssima, del 1980 fins al 2008. Durant aquells anys vam fer centenars de sortides, pràcticament cada cap de setmana, i a l’estiu, lògicament, acceleràvem el ritme. Ens vam fer un nom molt ràpid perquè hi havia pocs grups i començàvem a tocar amb qualitat. Podíem arribar a fer unes cent actuacions l’any.

La Colla de Mar de Vilafranca, el 1996, davant la imatge de sant Fèlix. Foto: Colla de Mar

Devia ser molt exigent, aquest ritme…

Moltíssim. Recordo caps de setmana amb dues o tres actuacions en un sol dia. Sense dormir, conduint amunt i avall... era intens, però també molt apassionant.

També vau innovar en el repertori.

Sí, això va ser clau. Vam renovar molt el repertori tradicional. En part, gràcies a músics com Bernat Rövenstrunck, que ens va ajudar a harmonitzar peces i a introduir nous estils com polques, valsos o pasdobles. Tot plegat ens va donar una projecció molt gran i ens va permetre portar el ball de gralles a un altre nivell.

D'on surt el nom del grup?

Quan els "Grallers de Vilafranca" ens vam anar separant, vam acordar entre tots que ningú portés únicament aquest nom, ja que tots ens ho podíem dir. Llavors, entre les pluges d'idees que fèiem als assajos, no ens agradava res, fins que va acabar sortint aquest. No té cap significat precís, simplement ens va agradar.

Fins i tot vau actuar a l’estranger.

Sí, vam representar Catalunya en un festival mediterrani i vam tocar a llocs com el Vaticà. També vam fer projectes a Alemanya, on hi vam estrenar la Cantata de la Festa Major durant tres dies.

En aquest cas, vam tenir la casualitat que hi havia catalans al públic que s’emocionaven en sentir la llengua tan lluny de casa.

També vau fer projectes més enllà de les actuacions habituals, oi?

Sí. Vam gravar discos i editar un llibre de partitures. El primer disc va venir d’un concurs de grallers de la Generalitat de Catalunya i després en van venir dos més.

Tot això significava moltes hores d'assaig.

Era molt intens. Assajàvem tres cops al dia durant mesos. Vam quedar molt cansats.

Quan arriba el final de la Colla de Mar?

El 2006 vam deixar els castells i el 2008 vam plegar definitivament, tots alhora. Alguns volíem continuar, però amb unes altres condicions dignes, però vam decidir plegar.

Parlem del Dia del Graller. Com neix?

Cap als anys noranta, quan la gralla ja estava més consolidada. Al principi era sobretot un concert i una trobada un diumenge al migdia, però després es va anar ampliant. Va esdevenir un punt de trobada important per a grallers d’arreu.

I anem a la Festa Major. Abans era habitual portar grups de fora...

Sí, perquè aquí no n’hi havia prou. Jo mateix vaig apostar per variar els grups convidats per enriquir la festa. Al principi va generar polèmica, però després es va entendre.

I el tema de cobrar per tocar també va evolucionar molt.

Molt. Al principi, els de Vilafranca no cobraven i els de fora sí. Amb el temps tot es va professionalitzar.

Avui dia la situació és molt diferent.

Sí. Ara hi ha molts grups i un nivell molt alt. De fet, s’ha arribat a cobrir tota la Festa Major només amb grallers de Vilafranca, cosa impensable abans.