L'Enterrament de Crist de Josep Llimona, una de les joies artístiques de Vilafranca

El conjunt de set figures, conservat a la cripta de Santa Maria, constitueix una obra cabdal del patrimoni modernista català

Josep Llimona, L’enterrament de Crist, 1914-1916. Marbre de Carrara. Cripta de la Basílica de Santa Maria, Vilafranca del Penedès.

Parlar de L’enterrament de Crist de Josep Llimona (Barcelona, 1864-1934) implica parlar forçosament de Josep Torras i Bages, el fill de Les Cabanyes que residí a Vilafranca fins que el 1899 fou nomenat bisbe de Vic, càrrec que va exercir fins que va morir, el 1916.

De les preferències ètiques i estètiques del Bisbe de Vic en donen fe les opinions que manifestava respecte d’allò que devia ser l’art.

La esencia de la belleza artística [...] és un equilibrio entre la forma sensible y el fondo espiritual.

De manera que no ens hem d’estranyar que el 1914, quan Torras i Bages es planteja la restauració de la cripta de la basílica de Santa Maria de Vilafranca, li encarregui l’obra a l’escultor Llimona, vell conegut i fidel seguidor dels principis artístics del Reverendíssim bisbe de Vic.

Josep Llimona i Bruguera hi treballa durant dos anys, i el 1916, quan acaba la feina, poc després de la mort de Torras i Bages, en el flanc nord, en lloc de l’altar propi d’aquesta mena de construccions, Llimona hi erigeix l’obra mestra de què parlem.

El conjunt escultòric

L’enterrament de Crist va ser esculpit amb marbre de Carrara i, gràcies que l’escultura no s’ha mogut de la seva ubicació original –el clos tancat de la cripta– avui per avui encara se’n pot apreciar la blancor original, un si és no és trencada. Aquesta característica, que allunya l’obra de la fredor marmòria de la matèria, ens atrau per com la sentim càlida, mentre fa que sentim com a propi el dolor que manifesten les imatges.

Són, en total, set les figures del conjunt, harmònicament disposades per Llimona al llarg i ample d’una composició concebuda a mida natural (medeix 180 cms. d’alçada, 377 de llargada i 228 d’amplada).

Quant als personatges que s’hi representen, a l’esquerre de la composició hi veiem, dempeus, la Verge Maria, que vesteix túnica i mantell. Com a signe evident de defalliment i d’impotència per la mort del fill, mostra el braç dret caigut al llarg del cos mentre que, amb l’esquerre se sosté en Sant Joan Evangelista. També veiem dret el deixeble estimat de Jesús, que vesteix una túnica força folgada. Se l’ha situat en un segon pla i a tocar de la Verge, com per donar-li aquell escalf amb què els qui han estimat els fills difunts consolen els pares de la irremissible pèrdua. Quant a la mirada, ambdós la tenen fixada en un punt al terra al seu davant, on hi reposa el cap i el tors nu de Jesús, de qui també se’n pot veure el braç dret, que s’allarga al costat d’un cos inert.

Pel que fa a la Verge, Llimona l’ha esculpit lleument inclinada endavant, vençuda pel dolor davant la presència del cadàver del fill. Respecte de Sant Joan, ell únicament inclina el cap lleugerament i, si transmet el dolor que experimenta per la mort del Mestre i amic, és gràcies que, amb la mà esquerre, se sosté el rostre –seriós, sí, però inexpressiu.

Expressió serena del dolor

Ens trobem doncs al davant d’una característica que serà primordial en l’obra que ens ocupa, en el sentit que configurarà la resta del grup i que li donarà unitat artística. Es tracta de la manifestació física de la dolguda serenitat que ens transmeten les dues figures anteriors (i les altres,per extensió). Perquè Llimona resol la manifestació del dolor interior de les imatges dotant-les fonamentalment d’expressivitat corporal i en cap cas d’una expressió desencaixada dels rostres (una concreció artística que respon clarament als principis estètics del modernisme, sempre proclius a les contenció i serenor emocionals a fi de, com en aquest cas, respectar artísticament la dignitat del dolor humà).

Parlem ara de la resta de figures. També en primer terme es dreça la de Maria Salomé, qui també mira al seus peus, al cos del difunt, i que es contraposa a les de la Verge i Sant Joan. En un altre sentit, cal remarcar que, en aquesta imatge, Llimona hi reuneix, sumant-les, les expressions de dolor de les dues anteriors posat que, d’una banda, Maria Salomé té, com la Verge, el cos inclinat endavant i, de l’altra, com Sant Joan, amb una mà, la dreta en aquest cas, se sosté el rostre, mentre que, amb l’esquerra, s’aixeca lleugerament el mantell.

Al fons del grup anterior, entre Maria Salomé i la Verge i Sant Joan, apareix la part superior del cos de Josep d’Arimatea, a qui se suposa agenollat darrere del túmul on reposa el cadàver. Com les dues dones, així mateix s’inclina sobre Jesucrist, però no tant com a manifestació continguda de dolor –tot i que, també–, sinó que a ell se l’ha immobilitzat mentre amortallava el cos amb el sudari.

Prop del bust del d’Arimatea, i sempre darrere de Maria Salomé, hi veiem una altra figura dreta i estàtica, la de Nicodem. Com les anteriors mira també el cos als seus peus, vesteix, com els altres dos barons, una túnica, i,entre les mans, sosté la gerra dels aromes amb què s’ungirà el cadàver de Crist.

El desconsol de Maria Magdalena

A les imatges anteriors cal afegir-n’hi una altra, de la que no se’n veu el rostre, però que, en canvi, evidencia l’immens dolor que experimenta gràcies al reeixit recurs d’una peculiar postura corporal. És el cos de Maria Magdalena a qui veiem literalment abatuda als peus de Crist. Situada a la dreta de la composició, apareix replegada sobre si mateixa i tan sàviament esculpida, que es diria que l’embolcalla una aura de dolor que li traspua per tots els porus de la pell.

En una primera apreciació, el recurs anterior (que deixa buit, a mà dreta i en alçada, l’espai de 180 centímetres que ocupen les quatre figures dempeus del grup), vist des d’un punt de vista estructural, sembla desequilibrar l’harmonia espacial del conjunt. Ara bé, si el valorem artísticament, reconeixerem que, gràcies que la postura de la dona denota un venciment inconsolable, aquesta imatge sense rostre expressa el màxim dolor relatiu respecte de les altres.

Finalment, i des d’un segon punt de vista, tot i que, encara, estructural, la peculiar disposició del cos arraulit de Maria Magdalena li serveix a l’escultor per cloure una diagonal imaginària que s’iniciaria al cap de l’Evangelista i que finalitzaria a l’esquena de la sofrent. En un altre sentit, en fi (ara, el de la significació de l’enterrament en l’obra de Llimona), i sempre referit a l’expressió del dolor de la dona, observant-ne el cos replegat, el rostre ocult entre els braços –que abracen els peus de Jesús– els cabells escampats sobre l’esquena... és gairebé impossible no relacionar-la amb la que es considera la millor escultura modernista de Llimona, Desconsol, datada nou anys abans, el 1907.

Plecs subtils i rostres no naturalistes

Fixem-nos ara en els rostres de les sis figures que ens el mostren: fàcilment admetrem que Llimona no els va tractar de manera naturalista: no estem davant de unesfaccions físicament reconeixibles, com les que sí que hauria perseguit un escultor realista. En el nostre cas, l’autor de l’enterrament va simplificar els trets fisonòmics alhora que els idealitzava a fi que millor transmetessin l’adolorida emoció de l’acte que protagonitzen. Encara en aquest sentit, acordarem també que els rostres visibles de les dues dones del grup es mostren continguts en el dolor, mentre que els dels homes manifesten més seriositat.

Especial atenció mereix també la subtil delicadesa amb què Llimona tracta els plecs de la roba dels seus personatges. Tot plegat resulta dels coneixements que tenia de l’escultura clàssica i renaixentista italianes, uns estudis els quals li van inspirar la bella i elegant caiguda dels plecs dels mantells, la de les túniques o la del sudari. En aquest sentit, en fi, la gracilitat amb que la roba penja dels cossos dota el conjunt d’una plasticitat certament estàtica, però tant delicadament elaborada, que es diria que túniques i mantells acaben tot just de voleiar després de ser acaronades per un lleuger llebeig fugisser que les ha deixat fixades amb la fràgil elegància d’un instant retingut ja per sempre.

Llavors, si a tot plegat hi afegim l’expressió dels rostres, la postura dels cossos i la distribució espacial dels diferents elements del grup, no cal dir que ens trobem davant d’una obra capital pel que fa a l’expressió serena i continguda del dolor funerari.

La còpia

Finalment, i per acabar, apropem-nos al claustre de la catedral de Barcelona i fixem-nos en una de les capelles annexa a la nau catedralícia, concretament en la de la família Sanllehy. Perquè quan van encarregar-li a Josep Llimona la construcció del panteó familiar, l’escultor va recuperar part de L’enterrament de Crist de Vilafranca.

Josep Llimona, L’enterrament de Crist, 1920. Marbre. Capella Sanllehy, claustre de la catedral de Barcelona.

Llavors, si relacionem el de Barcelona, datat el 1920, amb el de la cripta vilafranquina, veurem que el primer compta tan sols amb quatre figures, tot i que fàcilment ens resultaran familiars tant les gestualitats com les disposicions corporals.