La Guerra Civil caminada: 10 espais de memòria històrica a Vilafranca
- Antoni Ribas
- Jul 2
- 9 min de lectura
Un recorregut pels espais més significatius del conflicte a la capital de l'Alt Penedès
La ruta de la Guerra Civil 1936-1939 a Vilafranca va començar al saló de sessions de l’Ajuntament. La Comissió per a la Memòria organitzà aquesta visita, que forma part del cicle sobre les guerres a Vilafranca que ha desplegat durant aquest curs. Així ho explicà en Pere Sàbat i ho arrodoní la regidora de Cultura, Àngels Dalmau. El professor d’història de l'Institut l’Eugeni d’Ors, Salvador Campamà, fou el guia de la ruta.
Va ser, però, molt més que un guia. Va ser un mestre i el torsimany d’uns anys i uns fets complexos i durs dels quals aviat farà 90 anys que van començar. La guerra civil –que Jaume Vicens Vives anomenava “dels tres anys” i no li han fet cas— encara és present i té força activa en la nostra societat actual. Per això les paraules del guia, en cloure la passejada a la plaça del Penedès, quan digué que calia “fer memòria per no repetir la història”, consigna molt masegada, ressonaren íntimament a més d’una persona del nombrós grup que va seguir les petjades que Campamà va descobrir a les cases i carrers de la vila.
Ràpida i sumària lliçó d’història
Vilafranca tenia el 1936 10.000 habitants, la majoria eren pagesos, amos i jornalers, i la meitat mestresses de casa. Hi havia molts comerciants i boters. Com a detalls simptomàtics, Campamà explicà que al cens de 1930 “hi havia 282 minyones” i que “el 17% eren analfabets”.
Les 1.441 persones que no sabien llegir ni escriure eren de les capes populars, “nascuts a Vilafranca i d’ells l’11% eren homes i el 22% dones”.
El govern municipal de la vila, el 1936, era integrat per partits de la vilafranquina Coalició Republicana d’Esquerres, principalment ERC i el Partit Federal i Acció Catalana. Però explicà que en les darreres eleccions generals (febrer de 1936) a la vila els partits d’ordre (Lliga Catalana i altres) havien tingut una mica més de vots que els del Front Popular.
La vila estava polaritzada i això explica les repressions que van viure’s el 1936 i 1939.
Sindicalment, la majoria de treballadors de la vila estaven afiliats a la CNT, central històrica d’ideologia anarquista. En esclatar la revolta militar aquí “es desfermarà una revolució social que actuarà al marge dels ajuntaments fins al maig de 1937”.
L’alcalde de la vila el juliol de 1936 era Fèlix Balaguer (ERC), elegit el gener de 1934. Quan comença la guerra, la Generalitat va dissoldre els ajuntaments i nomenà consells municipals que integraven tots els partits que defensaven la república. A Vilafranca hi hagué 6 regidors d’ERC, 6 del PSUC, 6 de la CNT, 2 del POUM, 2 d’Acció Catalana i 2 d’Unió de Rabassaires. Fèlix Balaguer Castellet dimití el juny de 1938 i assumí l’alcaldia Josep Massana Nicolau (CNT).
En el grup de regidors, Campamà ressaltà:
Hi havia la primera dona en assumir el càrrec, Coloma Sedó (PSUC).
I després d’aquesta breu lliçó d’història comença el passeig. “Anem cap a l’Agrícol”.
El primer mort
El gran casalot modernista del Centre Agrícola va ser la seu de l’Ateneu Popular del Penedès. El Comitè, popularment. S’ocupa ja el 19 de juliol.
A la barberia veïna de la rambla s’hi instal·laren les Joventuts Llibertàries, al Casal el POUM, i a la cruïlla del davant s’hi muntà una barricada, punt de control.
A l’Agrícol va morir Ricard Mullol, propietari d’Olèrdola i carlí, que estava allà detingut. El cadàver fou exposat uns dies al carrer.
Així el Comitè mostrava clarament qui tenia el poder a la vila, precisa Campamà.
Av. Barcelona, 19
En aquesta casa, ara senyorial, s’hi instal·là la col·lectivitat dels paletes i picapedrers (de la pedra i el marbre, en deien). I s’explicà el que foren les col·lectivitzacions.
Els amos, el 20 de juliol, s’amagaren i fugiren en veure la revolució i els obrers de cada empresa van assumir tirar-les endavant. En algunes hi va haver acord entre l’amo i els treballadors. La Generalitat les regulà amb decrets l’octubre de 1936. Aquí es recordà la col·lectivització de les farineres, dels magatzems de vi, dels garatges...
Els pagesos, aplicant les reivindicacions rabassaires, no van col·lectivitzar la terra, sinó que van deixar de passar les parts al propietari. Només la finca La Pelegrina va passar a gestió col·lectiva, però no va funcionar.
Cal Álvarez, a la plaça de la Constitució
En aquest punt és on la lliçó històrica fou més punyent. Es parlà del cotxe fantasma.
A Cal Àlvarez es recordà que aquí hi visqué qui fou alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera, el senyor Joan Álvarez de Sisternes. Fou detingut junt amb un home de la Lliga i un radical, i tots tres van ser afusellats el 19 d’agost —al cap d’un mes d’esclatar la guerra— al pont del Lledoner, passat Ordal.
L’explicació fou impactant perquè s’explicità què era el cotxe fantasma, que de nit conduïa els detinguts a ser afusellats als afores de la vila. Portava pintada la sigla de la FAI.
Campamà aportà que ell va conèixer un vilafranquí que va ser un dels xofers del cotxe fantasma. Vivia exiliat a Tolosa del Llenguadoc i el 2008 va poder parlar-hi. “Tenia quasi 100 anys però el cap clar. Em digué, en preguntar-li pels afusellats: ‘Era gent que no mereixia viure perquè havia fet molt de mal al poble’. I no va voler dir-me’n res més”. I conclogué: “Passats 70 anys encara justificava els morts de la guerra”.
Cal Àlvarez va ser incautat el setembre de 1938 i s’hi traslladà l’Institut de Segon Ensenyament perquè l’edifici que ocupava a la rambla serví per ampliar l’hospital.
Cal Melció (o Menció)
Ara, a la casa de la plaça de la Constitució cantonada amb el carrer Escudellers (Senalles), hi ha una botiga. Hi havia un gran taller de ferro forjat. Era Cal Melció o Menció, com en deia la gent. Una empresa forta i amb molta capacitat de treball. Aquí es forjaren les reixes dels altars de Santa Maria i els llums de forja del carrer de Santa Maria, i moltes baranes de balcons de la vila.
Els primers mesos de la guerra, per iniciativa del Comitè, feren un cotxe blindat o blindaren amb plaques d’acer un camió requisat. Tenia una torreta amb una metralladora i espitlleres per on es podien disparar fusells. El cotxe blindat va ser traslladat al front de Terol, a Alaiza, on hi tenia un punt de combat la columna o milícia reclutada a Vilafranca.
Campamà detallà que a la vila els partits no es van voler enrolar amb les columnes que s’organitzaren des de Barcelona i des d’aquí va marxar un grup de 73 voluntaris fins al front de Terol, entre ells una dona. El primer vilafranquí mort al front fou Ramon Andreu, un jove membre de la columna de Vilafranca.
Quan la República organitza l’Exèrcit Popular, es produeix el fenomen dels emboscats, joves que s’amagaven per no complir l’ordre de recluta. La premsa local feia crides per desemmascarar els amagats. De Vilafranca van morir al front 117 nois i a tot l’Alt Penedès 677.
Col·legi de Sant Ramon
A la plaça de l’Oli, davant el col·legi de Sant Ramon, es va parlar de l’ensenyament a la rereguarda. Sant Ramon va esdevenir, en aplicar-se la llei de congregacions religioses el 1936, el Grup Escolar Francesc Macià, portat per mestres titulars, i els pares de la Sagrada Família marxaren.
Coloma Seró, una mestra del PSUC que va venir de Lleida en fugir de l’ocupació franquista el 1938, va ser mestra al centre Francesc Macià i alhora la primera regidora de la història de Vilafranca. Ella va mantenir en funcionament els centres escolars de la vila fins al gener de 1939; també va organitzar colònies escolars el novembre de 1938 i, el 6 de gener de 1939 —quinze dies abans de l’entrada dels nacionals—, va organitzar la Setmana de l’Infant.
Coloma Seró va exiliar-se a França i s’enrolà a la resistència i caigué presonera dels nazis, que la van internar a Gussen i Ravensbrück, on va morir. D’allí, Montserrat Roig en va recollir la gesta: Sedó, en veure en una pila de cadàvers una dona que encara es movia, s’hi acostà i la va consolar “amb suaus paraules”.
En aquest punt també s’explicà, assenyalant el local on havia estat la botiga de queviures de la Felisseta, el problema del subministrament d’aliments durant la guerra i el funcionament de les cartilles de racionament, que va durar fins al 1952.
A la vila hi havia 60 botigues de queviures i cadascuna tenia assignat un nombre de consumidors o cartilles. La Felisseta, 138. L’Economat Confederal en tenia 4.070 amb 1.156 cartilles i a Cal Hill, 440 cartilles per a 1.319 persones.
La carestia va ocasionar l’estraperlo o mercat negre. La manca de sucre va fer que el Cristòfor Mestres, des de l’Estació Enològica, fes un edulcorant a partir del most. I a la premsa local s’estimulava la gent a criar conills: “És un deure patriòtic”, deien.
Santa Maria
Davant la basílica de Santa Maria es va fer memòria de la crema del temple el 1934 i de les polèmiques del clericalisme i anticlericalisme a la vila.
El 30 d’agost es feu una pira amb les imatges recollides a les cases amb Sant Fèlix al capdamunt. A la vila es van matar 11 capellans, 7 del clergat de Santa Maria i 4 de la Trinitat. S’assenyala que el vicari-rector de Santa Maria era del morro fort i que els capellans de la Trinitat eren més dialogants.
Santa Maria fou un garatge durant la guerra.
Cal Comte Moy – Plaça de la Vila
Fou davant de l’ajuntament on s’explicà l’origen de la gran plaça de la vila, enderrocant el gran casalot del comte Moy durant la guerra, aplicant el pla d’urbanisme Barenys, redactat el 1933.
En aquest punt es feu memòria de Magí Rallé, un lampista de la brigada municipal, home d’ERC i sindicalista a la CNT.
Era del sector moderat i s’havia manifestat en contra de la repressió incontrolada desplegada els primers mesos de la guerra, digué Campamà.
En acabar-se la guerra, el gener de 1939, es quedà a la vila confiant en el que s’havia anunciat de no témer res els qui no tinguessin les mans brutes de sang. El nou alcalde franquista, Joan Francesch, el va mantenir a la brigada municipal i fou un dels treballadors que repararen les línies elèctriques dels carrers. Però en acabar la feina, al cap d’uns mesos, va ser detingut i afusellat després d’un judici sumaríssim al Camp de la Bota l’agost de 1939. Altres 18 vilafranquins més també hi moriren.
Cort-Coll
En aquesta cruïlla, davant la casa on visqué, es recordà Josep Sanahuja. Una llamborda metàl·lica recorda que morí al camp nazi de Mauthausen-Gusen el 1941.
Sanahuja era paleta, de la Cooperativa de la vila, d’ERC. I fou de les persones que construïren refugis antiaeris a la vila i al front de Terol feu fortificacions. Va ser regidor de l’octubre de 1936 fins al gener de 1937.
Rambla de Sant Francesc
Al mig, davant del Casino i del col·legi de l’Hospital (Institut, Santa Anna, ara Sant Josep), fou la parada. Hi havia un refugi que es va redescobrir en fer el pàrquing.
Vilafranca, explica Campamà, era una zona d’alt risc pels atacs de l’aviació. Era al peu d’una carretera important (340), nus de comunicacions amb la costa, tenia tren i a prop tot el desplegament aeronàutic del Vesper de la Gloriosa. Calia tenir refugis on la població es protegís. Tot i això, la vila només va ser bombardejada els dies finals de la guerra a la zona de l’estació.
A la rambla s’hi va excavar un refugi en ziga-zaga. “Era precari”, s’explicà, però necessari perquè hi havia a prop una escola, la biblioteca, l’institut i el Casino, seu de la FAI-CNT, i al costat el local d’ERC (número 23).
Plaça del Penedès, final
A l’actual plaça hi havia la caserna, edifici històric que s’enderrocà als anys 60. L’any 1931, en reduir-se el desplegament de l’exèrcit, es va retirar el regiment militar (Treviño) i a l’edifici s’hi ubicaren les escoles graduades i la biblioteca.
Un episodi poc conegut és que a les escoles-caserna van viure’s part dels Fets de Maig de 1937 a la vila. Campamà exposà sumàriament la petita guerra civil interna de la República que foren els Fets de Maig, la tensió creada entre fer primer la guerra o la revolució i que originà dos grans grups polítics: CNT-FAI i POUM d’una banda, i ERC-PSUC de l’altra. A Vilafranca, un regidor de la CNT, el 26 d’abril de 1937 va desfermar la tensió i el 29 esclataren els conflictes; a les escoles s’hi va posar un lloc de defensa. Els fets a Vilafranca no van acabar fins al 21 de maig.
En aquest espai es va recordar dues dones: Dolors Piera, regidora, i Joana Raspall, bibliotecària, que va procurar que fins als darrers dies de la biblioteca hi haguessin gerros amb flors a les taules i salvà els llibres que podien ser destruïts pels franquistes.
Nit de Reis
Campamà va acabar la ruta amb una conclusió que sorgeix de l’estudi dels fets que ha fet la seva generació, noranta anys després.
Si no haguessin promogut la revolta, hauria seguit una república que promovia la igualtat de gènere, la solidaritat i volia fer ciutadans més cultes, assenyalà.
I evocà unes paraules de Ramona Via a la seva novel·la testimonial Nit de Reis, quan la protagonista, una infermera de 17 anys, diu el gener de 1939:
Hi ha hagut massa sang, massa odis: la gent només té ganes de viure en pau i oblidar.
Campamà reblà la cloenda dient que oblidar no és perdre la memòria i que és just recordar aquelles persones que durant massa anys han estat oblidades mentre altres han estat ben presents.
Comentaris