La residència Mare Ràfols: el gran temple que hauria pogut ser
- Marc Paredes
- Apr 26
- 4 min de lectura
L’església de la Mare de Déu del Pilar de Vilafranca amaga una història que encara avui pocs coneixen
Als afores de Vilafranca, el recinte del Molí d’en Rovira amaga una història arquitectònica i espiritual que mai no es va completar del tot. Entre vinyes, edificis religiosos i estructures successivament reutilitzades, s’hi aixeca el que havia de ser un gran santuari dedicat a la Mare de Déu del Pilar. Avui, però, en queda una església acabada a mitges i una promesa monumental interrompuda pel temps i pels esdeveniments històrics.
El lloc està íntimament lligat a la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna i a la figura de Maria Ràfols Bruna, nascuda el 5 de novembre de 1781 en una masia-molí situada al mateix recinte, a tocar de la riera de l'Adoberia o de Melió. Aquest origen ha convertit l’espai en un punt de referència fundacional per a la congregació, que hi ha anat desplegant, al llarg de més de dos segles, una xarxa d’edificis i activitats assistencials, educatives i religioses.
Una zona amb (pre)història
Però abans de la història contemporània, el subsol ja advertia d’un passat encara més remot. L’any 1931, durant les obres dels fonaments del projecte del temple, es van localitzar a uns tres metres de profunditat restes arqueològiques d’un enterrament ibèric. Entre les peces recuperades hi havia una espasa de ferro del tipus La Tène, de 76 centímetres i molt oxidada, així com plaques de bronze amb decoració geomètrica interpretades com a elements d’una sivella de cinturó. El conjunt ha estat datat entre el segle V i el III aC, en el context del primer ferro, i s’associa a un enterrament de guerrer en incineració.
Ja en època moderna, el recinte pren forma com a espai de vida al voltant del vell Molí d’en Rovira, un mas del segle XVIII destinat inicialment a molí fariner. És aquí on el 1781 neix Maria Ràfols Bruna, fet que marcarà definitivament la relació entre el lloc i la congregació. Els seus pares, pagesos originaris de Santa Margarida i els Monjos, s’instal·len al molí per treballar-hi, i pocs anys després la família es trasllada a una altra finca per problemes de salubritat. El molí, però, ja havia quedat inscrit en la història.
Un santuari gegant
Després de passar per diverses mans i usos, l’any 1929 la congregació adquireix la masia-molí. A partir d’aquí, el projecte pren una nova dimensió. El 1930 s’encarrega a l’arquitecte Josep Maria Sagnier i Vidal la construcció d’un gran temple dedicat a la Mare de Déu del Pilar. La proposta, d’una ambició excepcional, preveia la construcció d’un dels santuaris més grans de l’Espanya de l’època, inspirat en el model de Saragossa, amb diverses cúpules i un complex religiós adjunt.
Les obres s’inicien amb la col·locació de la primera pedra el 1931. Paral·lelament, s’encarrega un edifici d’escolania i convent a l’arquitecte Josep Alemany i Juvé, que s’acaba pràcticament el gener de 1936. L’edifici presenta una composició simètrica amb un gir singular en una de les ales, destinat a espais comunitaris i de servei, i s’integra dins un projecte global pensat per acollir vida religiosa, formació i peregrinació.
Canvi de plans per la Guerra Civil
El temple, en canvi, avança només parcialment. Quan esclata la Guerra Civil, el juliol de 1936, les obres s’aturen de manera abrupta. El 21 de juliol, el recinte és expropiat i ocupat. Algunes de les persones que hi intervenen coneixien prèviament les instal·lacions, fet que evita episodis de violència directa, però marca igualment un canvi radical d’ús.
El conjunt es transforma primer en hospital de sang i posteriorment en clínica militar. El temple inacabat queda tancat amb un mur i passa a utilitzar-se com a magatzem, mentre altres espais s’adapten a usos sanitaris. El centre arriba a tenir capacitat per a centenars de llits i un equip humà ampli, amb metges, infermeres i personal auxiliar. Durant el conflicte, hi arriben ferits del front i s’hi documenten desenes de defuncions.
Acabada la guerra, el 1939, el recinte torna a mans de la congregació. Les germanes recuperen progressivament els espais i inicien la neteja i reorganització dels edificis. A partir de 1940, el conjunt reprèn la seva activitat religiosa i educativa, però el projecte del gran temple queda definitivament en segon pla.
El 1941 es consagra l’espai, ja existent com a temple, amb la intervenció del cardenal Segura, incorporant elements simbòlics procedents de Saragossa. Tot i això, el projecte original de gran santuari amb múltiples cúpules i ampliacions queda aturat de manera definitiva, condicionat per la realitat econòmica i social de la postguerra.
Un espai amb molts usos
Durant les dècades següents, el recinte es converteix en un espai polivalent: escoles, hospital, residència, noviciat i explotació agrícola conviuen dins el mateix àmbit. La dimensió assistencial guanya pes, mentre el temple inacabat es manté com una estructura silenciosa, visible però incompleta.
No és fins al 1988 que s’aborda la seva finalització parcial. Es decideix completar el conjunt sense seguir el projecte monumental original, sinó adaptant-lo a criteris més funcionals i austers. S’hi construeix la nau central i es redefineix la façana, mentre es respecta la part històrica existent. El resultat és un edifici que combina fragments d’èpoques diferents, amb una cúpula destacada visible des de diversos punts del Penedès.
Actualment, el temple —conegut com a Església de la Mare de Déu del Pilar— forma part d’un recinte viu, amb usos religiosos puntuals, activitats comunitàries i espais de memòria. A l’exterior, la seva presència continua essent singular: un volum que destaca entre vinyes i edificis assistencials, però que encara conserva la sensació d’obra interrompuda.
El Molí d’en Rovira, avui integrat al patrimoni arquitectònic de Catalunya, manté oberta una doble lectura: la d’un espai de servei i vida comunitària, i la d’un projecte arquitectònic que, malgrat les successives intervencions, mai no va arribar a ser del tot el que havia estat imaginat.
Comentaris