Una retrospectiva del Corpus Christi a Vilafranca als anys cinquanta
- Antoni Ribas
- 3 days ago
- 9 min de lectura
Actualitzat: 3 days ago
Abans del Concili Vaticà II, la festivitat del Santíssim Sagrament tenia un gran pes a la Vila
La festa de Corpus, que se celebrava en dijous, era, vista amb ulls d’infant, una jornada especial i solemne: sortien els gegants i es feia la processó amb tàlem. Era com una Festa Major avançada.
Els gegants sortien de la Casa de la Vila la tarda abans de Corpus, el dimecres. Es guardaven al magatzem situat al costat de la porta principal, on avui hi ha l’Oficina d’Atenció Ciutadana, i abans que comencés la cercavila es podien veure a través de la reixa de la porta. El gegant era al davant i, al darrere, hi havia la geganta.
La sortida dels gegants, un moment especial
Veure sortir els Gegants de la Casa de la Vila era tot un espectacle. Els treien mig ajaguts i, un cop a fora, els alçaven fins a deixar-los drets. Encara era més emocionant veure com els desaven: els estiraven amb cura, empenyent-los per poder-los subjectar per l’esquena abans d’ajeure’ls.
A Mataró, aquesta operació de guardar els gegants, fent-los tentinejar abans no els estiraven del tot, es convertia en tot un ritual seguit pel públic. Segons sembla, va ser el doctor Masdexexart qui va popularitzar que la gent acompanyés aquells moviments amb un «ai, ai, ai...» coral. A Vilafranca, en canvi, aquest costum no va arrelar i l’operació de desar els gegants es contemplava en silenci.
De petits, crèiem que els gegants passaven tot l’any en aquell magatzem de la Casa de la Vila.
Més d’una vegada ens havíem acostat a la reixa per intentar veure’ls, però no hi eren. Amb el temps vam saber que es guardaven en un altre magatzem municipal, situat als baixos del jutjat —on avui hi ha la sala dels Trinitaris—, i que el fuster Pinxu, que tenia el taller just al davant, s’encarregava de vetllar perquè estiguessin ben conservats i endreçats.
Els gegants eren el gran atractiu popular de la diada de Corpus. Sempre ens preguntàvem per què només sortien ells i no la resta d’elements festius, però ningú no ens sabia donar una resposta convincent. La vigília, al capvespre, recorrien els carrers en cercavila i seguien tot l’itinerari de la processó. La canalla els seguíem arreu.
Sembla que, en èpoques més antigues, els dies previs a Corpus un escamot municipal recorria els carrers per on havia de passar la processó per inspeccionar les cornises o «tortugades» de les cases. Aquesta revisió era coneguda com la Merla. Durant la nostra infància ja era només un record explicat pels més grans. Per això va tenir tanta repercussió un article de Josep Maria Fàbregues —el senyor Fabreguetes, enginyer agrònom i una de les figures destacades de la política local dels anys quaranta— publicat a Acción, en què evocava aquesta antiga tradició.
Presència també dels Bastoners
Corpus no era només la festa dels gegants. També hi havien participat els Bastoners. De fet, la Penya Karburo, nascuda inicialment com a colla bastonera l’any 1958, es va estrenar precisament per Corpus. Aquell mateix matí es va beneir el seu banderí al barri de Fàtima, després van fer una ballada al Tívoli i un vermut de celebració, i a la tarda van participar en la processó. El diumenge següent repetirien la sortida amb motiu de la processó de la Trinitat.
Abans d’ells, la memòria popular recorda les colles de bastoners vinculades a Acció Catòlica i a la JOC (Joventut Obrera Cristiana), que també havien pres part en les celebracions de Corpus. Els seus membres conservaven un record especialment agradable d’aquelles jornades: els pendonistes els obsequiaven amb un bon gelat a l’orxateria Mira.
Aleshores, Cal Mira, situat a la rambla de Nostra Senyora, al costat del Casal, era una autèntica referència per als amants dels gelats. El producte més desitjat de la carta era el gelat de copa, considerat tota una exquisidesa per a la canalla i els joves de l’època.
Els bastoners gaudien d’aquell premi asseguts a les taules de la terrassa de Cal Mira. Molts d’ells encara ho evoquen amb un somriure: «Gelat de copa i asseguts!». Era un petit luxe en la Vilafranca dels anys cinquanta.
Després de la Penya Karburo, no es té constància de cap altra colla de bastoners participant regularment en les celebracions de Corpus. Gegants i Bastoners van ser, durant dècades, la reminiscència d’aquell gran seguici festiu que havia nascut i crescut precisament al voltant de la festivitat de Corpus, amb la voluntat de popularitzar-la, embellir-la i convertir-la en una celebració compartida per tota la vila.
Escolans enfeinats
Per als escolans, tant de Santa Maria com de la Trinitat, la diada de Corpus era una jornada d’una activitat intensa. Al matí, a les deu, se celebrava l’ofici solemníssim amb l’assistència de l’Ajuntament, la Junta d’Obra i els pendonistes.
Aquest ofici solemníssim era concelebrat per tres capellans amb capa pluvial, amb la participació de la Schola Cantorum, que interpretava polifonia sacra, i de la Capella Gregoriana, que entonava motets en cant gregorià. A la part superior de l’altar major s’hi concentraven nombrosos escolans, grans i petits. L’ambient era dens d’encens, molt d’encens.
L’ofici començava amb l’exposició major del Santíssim —una pràctica que combinava tradicions litúrgiques diverses i que avui es consideraria una incongruència—, fet que multiplicava les reverències i genuflexions, sovint dobles, cada vegada que es travessava l’altar.
El penó de la processó restava col·locat en un extrem de la barana de fusta del presbiteri. Al cantó de l’evangeli s’hi situava l’Ajuntament en ple, agenollat en reclinatoris decorats amb l’escut municipal.
Al cantó de l’epístola hi havia, també en reclinatoris d’honor, la Junta d’Obra i el grup dels tres pendonistes —el titular i els dos adjunts que en portaven els cordons— assistits per un escolà vestit amb sotana negra i faixa blanca.
Recolzats a les columnes de la primera arcada de la nau, hi havia els dos gonfanons carmesí que obririen la processó de la tarda. En un altar lateral, al costat de l’actual capella de Sant Ignasi, es guardava plegat el tàlem de vuit vares que, a la tarda, uns senyors mudats portarien per protegir i cobrir la custòdia.
El ciri pasqual
El ciri pasqual també tenia un paper en la funció litúrgica de la tarda. Era portat en processó poc abans del tàlem, muntat sobre un petit baiard guarnit de flors que traslladaven quatre escolans.
L’anècdota és que mossèn Vinyeta havia tingut la pensada que fossin els escolans més novells de l’escolania —els que havien ingressat el dia de Nadal, en una cerimònia en què el senyor degà els imposava el roquet que portaven plegat als braços i els obsequiava amb un missal— els encarregats de portar el ciri pasqual.
Les famílies d’aquests nous escolans eren les que s’havien de fer càrrec de preparar el baiard i cobrir-lo de flors. Aquesta tasca es feia la tarda del dia abans a la sagristia, mentre pels carrers de la vila els gegants ja començaven a recórrer la ciutat.
El baiard del ciri pasqual era feixuc, i la processó esdevenia una autèntica prova de resistència si el relleu trigava a arribar. En alguna ocasió, els escolans veterans havien hagut d’ajudar-los per evitar que el pes es fes insuportable.
Un cop acabada la processó, tota l’escolania es dirigia a la casa del senyor degà, on eren obsequiats amb un tros de coca i un raig de moscatell, que es servia i es compartia amb porró.
Els escolans cantors
L’escolania de mossèn Josep Maideu, coneguda com la de la Immaculada, també vivia la diada de Corpus com una festa grossa. A la processó, s’ordenaven davant del penó de la Mare de Déu, que portaven uns pendonistes escollits cada any.
Els escolans pendonistes anaven especialment mudats, ja que era possible que estrenessin les sotanes blau cel, amb faixa i esclavina ribetejades amb imitació d’armini. Abans de la processó, a la sagristia, les mares dels escolans de mossèn Maideu distribuïen les sotanes, faixes i esclavines. Eren peces “eternes”, que passaven de generació en generació, i calia emprovar-les amb cura perquè s’ajustessin, més o menys, a la mida de cadascú. Les mares s’hi esforçaven de valent, comprovant espatlles i llargades amb paciència.
Aquella operació era observada amb curiositat pels escolans de mossèn Vinyeta, que tenien assignades les seves pròpies sotanes, també reutilitzades al llarg dels anys a mesura que els nens creixien. Aquell dia, els roquets —amb els peixos i les creus dissenyats per Lluís M. Güell— lluïen especialment, perquè dies abans mossèn Vinyeta havia encarregat que cada escolà els rentés i els planxés a casa.
Alguns dels més presumits fins i tot els havien portat a planxar a una professional, que els deixava ben emmidonats. Era un ofici, el de planxadora, avui gairebé desaparegut.
La competència entre Santa Maria i Trinitat
A la vila se celebraven dues processons de Corpus. La del dijous, organitzada per Santa Maria, i la del diumenge següent, a càrrec de la Trinitat. Totes dues recorrien pràcticament el mateix itinerari, però en sentit invers.
La rivalitat popular —i no tan popular— girava al voltant de quina de les dues processons reunia més assistència. Fins i tot hi havia qui es dedicava a comptar-ne els participants. La percepció general era que la de la Trinitat acostumava a ser més concorreguda, i algunes veus malicioses atribuïen aquest fet al costum que els pendonistes oferissin alguna propina per assegurar la participació.
El que sí que era comú a tothom era el pagament de les atxes que es feien servir durant la processó. S’anaven a llogar a Cal Cerer o a Cal Torras, establiments que disposaven de secció de venda i lloguer d’espelmes i atxes per a processons —Corpus, Setmana Santa, Festa Major i altres celebracions.
Cada participant recollia l’atxa i rebia un tiquet amb el seu pes. En acabar la processó, es retornava i es tornava a pesar per calcular-ne el consum real, que era el que finalment es pagava.
Els pendonistes, figures clau
Els pendonistes, si eren generosos, podien pagar ells un bon grup d’atxes. Els pendonistes eren una de les figures atraients de la processó i de la festa. La seva missió era portar el penó principal de la processó i els rectors buscaven persones que poguessin complir amb aquesta funció. Normalment buscaven gent de renom i el pendonista principal es buscava dos companys que li fessin de cordonistes.
Hi havia anys que els pendonistes es mudaven d’allò mes posant-se peces llargues, es a dir, portant jaqué i pantalons de corte ratllats. Un any, el pendonista principal de Santa Maria fou una personalitat amb càrrec oficial —inspector d’alcohols— i es mudà amb l’uniforme del càrrec. Feia patxoca.
Els pendonistes feien unes invitacions impreses que enviaven a amics i coneguts perquè acudissin a la processó. Se’n guarden algunes i ara constitueix un imprès per a guardar i tot i que es rar té parió amb la crida escrita que fan els exadministradors de sant Fèlix perquè els seus companys vagin a portar la imatge. A la processó hi havia altres pendonistes, especialment d’escoles.
Els col·legis, protagonistes
A la processó de Santa Maria hi assistia tot l’alumnat del col·legi de Sant Ramon i lluïen dos penons, els dels petits –els nois d’abans del batxillerat (10 anys) i el dels grans: els alumnes de sisè de batxillerat o fita màxima de l’ensenyament mitjà a la via. Acabada la processó a Sant Ramon repartien a cada alumne una bossa de caramels. Els ‘padres’ triaven -com era costum de l’època- per ser pendonistes els fills de cases riques o alumnes savis; si coincidien les dues qualitats, feien dòmino.
A la processó de la Trinitat hi acudia el col·legi de la Sagrada Família, o del senyor Pedro Mencía. També hi tenia portava dos penons, grans i petits, i omplien un llarg tram de la processó. A les processons no hi anaven dones.
Serpentines, paperets i flors
Era costum que, al pas del tàlem, la gent des dels balcons llancés pètals de flors, paperets i serpentines. Algunes cases, especialment generoses, organitzaven autèntiques pluges de paper i color.
En molts trams de carrers estrets —com Ferrers o Font— les serpentines arribaven a formar veritables sostres de paper, que gairebé cobrien el pas dels assistents. El terra dels carrers quedava sovint sembrat de pètals i paperets.
Els gegants també s’enduien una bona dosi de serpentines i confeti, que s’enganxaven a les corones i a les capes mentre avançaven. Els fidels que portaven atxes tampoc se n’escapaven i acabaven sovint ben empaperats.
Els portants del tàlem, per la seva banda, explicaven que en acabar la processó el pes de la vela havia augmentat considerablement, com si també s’hagués impregnat d’aquella pluja festiva.
Catifes pintades
A Vilafranca no hi havia el costum sitgetà de fer catifes de flors. Se’n sabia l’existència i la gent més viatjada coneixia el costum de Sitges que, com el castell de foc de la Festa Major, era tingut per una experiència única. Tot i això, a Vilafranca en algun tram de carrer a vegades alguns veïns s’havien animat a sembrar fulles de flors...
La gent del carrer dels Ferrers eren els mes engrescats i alguns anys havien encatifat amb flors alguns trams. Tota la vila anava a veure-ho. Un any els veïns del carrer de Santa Maria també van voler fer un gest semblant i van pintar a terra una catifa de colors. No era el mateix de Sitges però s’hi apropava...
S’acaben les processons
La darrera processó solemne de Corpus pels carrers de la vila va ser a finals dels anys seixanta. Un fet anecdòtic -o notat- és que dins l’equip sacerdotal va haver-hi tensió per les discrepàncies sobre si fer o no processó. Es parlava de fer una processó des de Santa Maria a La Trinitat en acabar de la celebració eucarística concelebrada a Santa Maria.
Comentaris